Fàbriques de la cultura: entre creativitat i instrumentalització
Una lectura crítica del model de les “fàbriques de cultura” que s’ha estès en les polítiques culturals contemporànies. El text interroga el seu paper com a espais de producció i innovació, posant en dubte si responen a necessitats culturals reals o si operen com a dispositius d’un model econòmic més ampli. Més que oferir respostes, obre un camp de tensió que continua vigent. (n. de l'e., 2026)
L’article qüestiona el paper de les noves institucions culturals com a espais de creació o com a eines al servei de models polítics i econòmics.
L’article proposa una lectura crítica de les anomenades fàbriques de la cultura, enteses com un model institucional que s’ha estès a l’Estat espanyol en el marc d’un paradigma productiu i participatiu d’arrel neoliberal, promogut en part des de les polítiques europees. Carrillo analitza com aquest model ha influït en les estratègies culturals i en la configuració d’espais dedicats a la creació contemporània.
La reflexió posa el focus en la complexitat política de l’art contemporani quan es desenvolupa dins institucions travessades per debats sobre titularitat, formes de gestió i funcions socials, en un context on la cultura és també un factor clau de desenvolupament econòmic. En aquest escenari, les fàbriques de la cultura apareixen com a dispositius ambigus, situats entre la promoció de la creativitat i la instrumentalització.
A partir d’aquí, l’article obre un conjunt de preguntes que tensionen el model. Aquestes institucions activen el potencial cultural de la col·lectivitat o reprodueixen un determinat model hegemònic? Responen a demandes socials reals o funcionen com a artefactes simbòlics al servei d’interessos concrets? Contribueixen a la cohesió i la inclusió o operen com a mecanismes de control?
Carrillo no ofereix respostes tancades, sinó que planteja la necessitat de debat i negociació. Al mateix temps, adverteix sobre una tradició recent d’instrumentalització de la cultura i sobre la persistència de dinàmiques institucionals verticals que han condicionat el desplegament de les polítiques culturals a l’Estat espanyol.
Carrillo, J. Las nuevas fábricas de la cultura: los lugares de la creación y la producción cultural en la España contemporánea, dins Silencio y política. Aproximaciones desde el arte, la filosofía, el psicoanálisis y el procomún.
- blog de Interacció
- 4415 lectures
1 comentari
L'apunt s’inscriu en el moment de consolidació, entre els anys 2000 i 2010, d’un paradigma que situa la cultura com a motor econòmic i urbà. Les anomenades fàbriques de creació en formen part: espais sovint vinculats a la reutilització d’infraestructures industrials, orientats a la producció artística i connectats amb els relats de la innovació i la ciutat creativa.
L’interès de l'article rau en el fet que no assumeix aquest model de manera acrítica, sinó que el posa en tensió. Les preguntes que formula continuen essent vigents: aquests espais generen autonomia cultural o reprodueixen un model hegemònic? Responen a demandes socials o construeixen simulacres? Afavoreixen la cohesió o operen com a mecanismes de control? El text no tanca aquestes qüestions, i és precisament aquí on guanya valor. Situa una idea de fons que es manté operativa: la cultura està travessada per l’economia política i les institucions culturals no són neutres.
Llegit des del present, el text té un doble interès. D’una banda, funciona com a peça gairebé fundacional del relat crític sobre les fàbriques de creació, en un moment en què moltes administracions les impulsen com a política central. De l’altra, permet rellegir el present, ja que moltes d’aquestes infraestructures s’han consolidat mentre que les tensions identificades persisteixen, tot i que transformades. El debat ja no gira només entorn de la relació entre cultura i economia, sinó també sobre la seva inserció en processos de gentrificació, en ecosistemes laborals precaris o en estratègies de marca urbana.
Per a mi, es tracta d’una peça rellevant perquè fixa un debat estructural. No ofereix eines operatives immediates ni casos aplicats, però planteja una pregunta que travessa moltes polítiques culturals locals: quan un equipament de creació genera realment capacitat cultural i quan es limita a reproduir un model econòmic predefinit. No orienta decisions de manera directa, però contribueix a situar-les en un camp de conflicte i de lectura crítica, que és on el text manté el seu valor. En aquest sentit, és una lectura especialment suggerent en el context de la capitalitat de l’arquitectura d’aquest any, perquè permet revisar el paper dels equipaments i dels espais de creació en la configuració urbana contemporània.