gestió cultural

Vivim dies insòlits i la societat està responent. La gran responsabilitat de totes i tots, petits i grans, és quedar-nos a casa, practicar el teletreball en la mesura del possible i preocupar-nos pels nostres des de la distància. El sector sanitari està mostrant el seu compromís i professionalitat de forma incansable des de ja fa dies. Els transportistes, treballadors i treballadores de supermercats, forns, gasolineres i establiments amb altres productes de primera necessitat accentuen les mesures de seguretat i continuen treballant sense decaure, mantenint els ànims. Davant d’aquesta situació mai vista, l’àmbit de la cultura ha sabut estar a l’alçada i ha treballat a contrarellotge i amb entusiasme per fer-nos arribar a casa la música, els llibres, els contes, els poemes, el teatre, l’art i els museus. Per així, a través de fils culturals, aconseguir mantenir-nos en contacte tot i l'aïllament social actual.

  
La governança cultural acostuma a aparèixer com una qüestió tècnica, gairebé administrativa. Organigrames, consells assessors, gerències, estatuts o models jurídics semblen formar part d’un llenguatge allunyat del debat cultural. L’informe El patronato como mejora en la gobernanza de instituciones públicas culturales planteja justament el contrari: les formes de govern d’una institució cultural condicionen profundament la seva capacitat d’actuar, la seva autonomia, la seva relació amb la ciutadania i fins i tot la seva legitimitat pública.
  

L’article apunta a una transformació més profunda que organitzativa. La gestió comunitària qüestiona les jerarquies tradicionals i obre la porta a formes més horitzontals de governança cultural, en què els ajuntaments passen progressivament de proveïdors a facilitadors de processos col·lectius.  Llegit avui, el text manté una vigència clara. La gestió comunitària continua sent invocada com a horitzó desitjable, tot i que la seva implementació efectiva planteja dificultats persistents. La qüestió no és tant si cal incorporar-la, sinó fins a quin punt les administracions estan disposades a assumir el desplaçament de poder que comporta. Aquesta és, en el fons, la línia que separa el discurs de la pràctica.(n. de l'e., 2026)
  

Posar en valor el patrimoni industrial és un tasca amb moltes possibilitats tal com ens demostra el llibre Conservación y restauración del patrimonio industrial. A través d’unes directrius molt pràctiques que repassen totes les facetes de gestió del patrimoni industrial -- des de les parts més materials sobre conservació fins a consells sobre com engegar un projecte de restauració i promoció del patrimoni industrial -- aquest llibre ens permet reflexionar sobre la importància de fer una bona recuperació i revalorització del patrimoni industrial. Una manual que tant pot servir per a conservadors i patrimonialistes que vulguin saber-ne més d’aquest tipus de patrimoni, com ara gestors culturals que tinguin com a objectiu investigar el valor d’aquest determinat patrimoni. 

Una imatge val més que mil paraules, i el cas de la crisi climàtica és paradigmàtic. En plena setmana del COP25, les paraules han estat més de mil i de dosmil, però a vegades les obres artístiques poden ser molt més impactants i mobilitzadores que les declaracions de màxims que, en moltes ocasions, no arriben als mínims.

Naixem sense saber estimar. 'I si aprenem a fer-ho bé?’ és la proposta que fa el Govern de les Illes Balears per tal de conscienciar a les generacions més joves sobre actituds masclistes i com evitar-les. A través de talls de vídeos en format Tik Tok, diversos joves imiten, reaccionen i posen en evidència actituds masclistes i violentes que poden tenir lloc en les relacions personals, representades d’una manera divertida, però no per això menys punyent i directa.

Primera sessió: La Gestió dels Festivals Artístics en el Marc Municipal 

El Centre d’Estudis i Recursos Culturals i l’Oficina de Difusió Artística de Cultura de la Diputació de Barcelona han organitzat dues sessions centrades en la descoberta de metodologies per a la gestió dels festivals artístics municipals, avaluació de punts forts i febles, en la determinació de necessitats i potencialitats del municipi i en proporcionar eines estratègiques per promocionar i expandir-ne l’abast. La primera sessió es centra en els aspectes més teòrics al voltant dels festivals com ara la conceptualització dels festivals, la seva difussió, la tipologia de festivals i el paper que hi pot desenvolupar l’Administració pública. La segona sessió porta per títol ‘El màrqueting relacional aplicat a la cultura. La missió i la raó de ser dels festivals’ i es basa en l’aprofundiment en el concepte del màrqueting i del desenvolupament d’audiències als festivals, centrant-se en la visió relacional dels festivals i d’altres espectacles. Ambdues sessions han gaudit de la presència d’exemples directes que han explicat les seves experiències en primera persona, com ara els creadors del Festival TEST i els del Festival Portalblau. 

  
  
L’informe sobre les programacions dels espais escènics municipals de la demarcació de Barcelona corresponent a l’any 2018 dibuixa un escenari de continuïtat. Tant el volum de funcions com la resposta del públic es mantenen en valors similars als anys immediatament anteriors, consolidant una etapa d’estabilització després d’un període de creixement. 

  
El que emergeix en aquest text és una idea de fons: la millora de la gestió museística no pot reduir-se a instruments tècnics o a ajustos organitzatius. Té a veure amb el model de museu que es vol sostenir i amb el paper que se li assigna dins les polítiques culturals. Llegit avui, l’article continua sent útil perquè anticipa debats que s’han intensificat en els darrers anys. La pressió per diversificar ingressos, la dependència del turisme i la creixent hibridació entre allò públic i allò privat no han desaparegut. S’han consolidat com a marc estructural. Això desplaça la pregunta: no es tracta només de com gestionar millor els museus, sinó de des de quins criteris polítics i culturals es defineix aquesta millora.(n. de l'e., 2026)
  

Forçar els límits de la norma, d’allò políticament correcte. Transgredir nous mons, evidenciar les ments més retorçades i jugar amb la incomoditat del públic. El Festival de Sitges esdevé un espai on les ments més tèrboles i imaginatives mostren les seves creacions davant d’un públic expectant per ser sorprès i desafiat en el món del terror.