equipaments culturals

l’Animal a l’esquena

Aquest és un esquema que ja hem vist en alguns dels casos que hem anat presentant en les darreres setmanes. La llavor de l’Animal a l’esquena és una joint venture de dos creadors, la ballarina i coreògrafa valenciana Maria Muñoz i l’autor català Pep Ramis, que al 1988 van fundar la companyia de dansa Mal Pelo, guanyadora l’any 2002 amb el Premi Nacional de Dansa i el 2009 el Premio Nacional de Danza. Després d’uns anys de treball conjunt, l’any 1997 inicien la restauració d’un mas (el Mas Espolla) situat a la localitat on residien, Celrà[1] que serà la seu de l’Animal a l’Esquena, un centre de creació, investigació, debat i exhibició en l’àmbit de les arts escèniques i visuals.

La Vinya dels Artistes

En aquesta panoràmica que estem fent de projectes culturals als petits municipis catalans hem trobat iniciatives impulsades per actors d’orígens diversos: institucions públiques (bàsicament ajuntaments, però també amb el suport i la col·laboració en ocasions d’altres ens locals o administracions) gestors culturals, artistes, associacions culturals, veïns, o simplement ciutadans curiosos i amb ganes de fer coses en l’àmbit de la cultura. “La Vinya dels Artistes”, a banda de ser un projecte artístic únic en el seu entorn, resulta molt rellevant perquè està impulsat per una empresa dedicada a la producció de vi i oli de la Pobla de Cérvoles.

Centre de Recerca i Creació Casamarlès (CeRCCa)

En un article publicat l’any 2007, els professors Lefebvre i Sibertin-Blanc -citats i referenciats en les darreres setmanes en aquest bloc- feien una síntesi (sempre incompleta) de les tres etapes de desenvolupament per les que han passat les polítiques culturals als petits municipis francesos. La primera, la més bàsica, actuava principalment sobre el patrimoni cultural local i la promoció de la lectura, i ocasionalment en l’àmbit de les arts escèniques o l’ensenyament artístic. En una segona etapa es caracteritzava per la professionalització de la política cultural, sovint impulsada per càrrecs electes i associacions o emprenedors i voluntaris en municipis petits. I finalment la tercera etapa, en la que el municipi apostava per la promoció de la creació artística, sovint en la forma d’una residència d’artistes.

  
L’informe del Circuit de la Xarxa d’Espais Escènics Municipals de 2015 permet llegir amb força claredat l’estat d’un dels pilars menys visibles de les polítiques culturals locals: la programació estable als equipaments municipals. Més enllà de les xifres, el document dibuixa un sistema que es recupera després d’anys de contracció, alhora que evidencia les seves tensions estructurals.
  

  
En plena recuperació després de la crisi econòmica i quan el sector del llibre encara busca noves formes d'adaptar-se als canvis en els hàbits de consum i a la competència de les grans plataformes, Rafael Vallbona reivindica el paper de les petites llibreries de poble.

CACIS Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de la Calç

Obrim aquesta sèrie de textos sobre projectes culturals situats a petits municipis amb un dels diversos centres d’art que es poden trobar a la Catalunya rural. El Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat “El Forn de la Calç” de Calders resulta especialment rellevant per dues raons: CACIS, com molts dels centres anàlegs situats a entorns urbans,  té la seva seu a un antic edifici industrial (un forn de pedra). Aquest fet estableix des del primer moment una relació especial entre la seva activitat, la creació i la difusió artística,  i el valor històric i paisatgístic d’aquest patrimoni cultural.

  
Els centres culturals independents europeus no apareixen en aquest llibre com a equipaments acabats ni com a exemples modèlics de rehabilitació arquitectònica. Apareixen com a processos oberts, plens d’errors, improvisacions, ocupacions, adaptacions i conflictes materials. Design handbook for cultural centres proposa una lectura radicalment pràctica de l’arquitectura cultural: els edificis no són contenidors neutres, sinó formes de vida col·lectiva que condicionen els usos, les relacions i les possibilitats polítiques de la cultura.
  

L'estudi parteix d'una paradoxa. Mentre les tecnologies digitals van portar molts observadors a qüestionar la vigència de les biblioteques, aquestes institucions han anat ampliant les seves funcions fins a convertir-se en espais d'aprenentatge, inclusió, creativitat i cohesió social. Les més de 65.000 biblioteques públiques europees i els seus milions d'usuaris anuals constitueixen una xarxa territorial de gran capil·laritat que sovint passa desapercebuda per als responsables polítics.
  

Yolanda Smits, Clémentine Daubeuf, Philippe Kern | KEA European Affairs

Estudi que analitza el paper que poden jugar els instituts de cultura nacionals en la nova estratègia europea per a la cultura en les relacions exteriors de la Unió Europea. L’informe descriu la missió, estructura, recursos i models de gestió dels diversos instituts de cultura dels estats membres, l’Institut Cervantes en el cas espanyol. L’objectiu dels autors és determinar la dimensió europea de les activitats que realitzen aquestes institucions nacionals i quan les seves accions poden donar suport a les relacions de la UE amb països tercers. L’estudi fa una sèrie de recomanacions polítiques i propostes de millora per una cooperació més eficaç entre els instituts de cultura nacionals i els organismes europeus per tal de potenciar la visibilitat de les accions exteriors de la UE.

  
El debat sobre el model de gestió de L’Atlàntida de Vic s’ha situat, en els darrers anys, en un lloc central de la política cultural municipal. Els dos informes elaborats el 2016, en el marc de la possible remunicipalització de l’equipament, permeten ordenar aquest debat i, alhora, evidenciar-ne els límits.