equipaments culturals

  
Una mirada a com els clubs de lectura fàcil no només faciliten l’accés a llibres, sinó que promouen la participació activa, la inclusió i la construcció de sentit compartit entre persones de diverses capacitats i contextos.
  

Aquestes són les principals conclusions que es desprenen de l’estudi d’avaluació dels Clubs de Lectura Fàcil

 Arte, individuo y sociedad | Ediciones Complutense
 

La demència, és un trastorn que es caracteritza per un deteriorament cognitiu que limita l’activitat diària de qui la pateix, de fet la paraula demència, significa estar privat de la ment. En aquest volum, sota el títol 'Arte y demencia' de la revista Arte, individuo y sociedad, es pot veure com l’art i la educació treballen conjuntament també en l’àmbit sanitari, per millorar les condicions dels pacients. Diferents exemples il·lustren aquests projectes que podem trobar al Museo del Prado de Madrid, el MoMA de Nova York, o al CCCB de Barcelona.

Andrea Fernández Novo y Sergio Torres Pascual [Ed.] | Fundación Alternativas

La necessitat de l’informe s’empara en el lema de “sin avances científicos no hay progreso posible”. Sobre la ciència sempre es diu una cosa i es relaciona amb la poca inversió que s’ha fet en ella i també en el que ha patit el sector al llarg de la crisi. Igual que l’economia, amb els seus cicles fluctuants, la ciència i la tecnologia (d’ara en endavant CiT), també han sofert el decreixement i l’expansió a cavall de l’economia. Aquestes conclusions són superficials pot ser, per això el text vol fer un diagnòstic profund de la salut de la ciència a Espanya.

  
El capítol IV de Industrias culturales y creativas. Perspectivas, indicadores y casos proposa una lectura crítica d’un dels grans dispositius culturals urbans de les darreres dècades: les fàbriques de creació. Andrea Estankona Loroño descriu com aquests espais apareixen en el context postindustrial, enmig de la globalització, la crisi sistèmica i la consolidació de la creativitat com a recurs econòmic estratègic.
  

  
La participació ciutadana en cultura sovint s’invoca com a principi, però no sempre es concreta en pràctiques operatives. El quadern de la Diputació de Barcelona sobre biblioteques introdueix un desplaçament interessant: no tracta la participació com un complement del servei, sinó com una condició per definir-lo. La biblioteca ja no es pensa només com un equipament que ofereix serveis, sinó com un espai que es construeix amb la comunitat des de l’inici.  

  
Actualment, el debat sobre els equipaments culturals comença a desplaçar-se des de l'arquitectura icònica i les polítiques de desenvolupament de públics cap a una pregunta més subtil: què fa que un equipament arribi a formar part de la vida quotidiana dels seus habitants?

  
Els museus fa temps que declaren voler atraure el públic familiar. Programen activitats, adapten continguts i generen materials específics. Tot i això, la presència real de les famílies no respon a aquest esforç. Aquest estudi posa el focus en aquesta distància: no tant en què ofereixen els museus, sinó en com decideixen les famílies el seu temps d’oci i per què el museu continua sense formar part central d’aquest imaginari.  

  
L’envelliment de la població acostuma a aparèixer en els debats públics com una qüestió demogràfica, sanitària o econòmica. Aquesta tesi doctoral de Wang Qin, presentada a la Universitat de Barcelona, intenta desplaçar parcialment aquesta mirada i situar l’arquitectura com una infraestructura capaç d’incidir directament en el benestar emocional i cognitiu de les persones grans.

L’educació en cultura pren centralitat, però manquen estratègies i millors condicions.

Kalidoscopi, a banda del joc visual, és també el debat organitzat anualment per l’entitat educativa gracienca, Experimentem amb l’Art. En aquesta 9a edició, celebrada el passat 30 de novembre als Lluïsos de Gràcia, el debat es proposà veure des de tots els prismes i colors possibles en quin estat es troba i quin pot ser el futur de l’educació als museus de Catalunya, sota el títol: L’educació en museus i institucions culturals: possibilitats d’agència per a una transformació estructural.

  
L’informe del CoNCA 2017 situa el debat cultural en un terreny menys visible però decisiu: el del finançament i la seva arquitectura. Més enllà de les xifres, el document interroga el model i posa en evidència les seves tensions encara no resoltes.