públics de la cultura

Quan es mira un programa com Anem al teatre en seqüència anual, el més rellevant no és tant el volum d’activitat com la seva capacitat de sostenir-se i expandir-se en el temps. L’informe 2015–2016 permet llegir aquest moment de consolidació: una política que ja ha assolit cobertura territorial i que opera amb una certa estabilitat, però que continua plantejant interrogants sobre la intensitat real de la relació amb la cultura.

  
Durant els darrers anys, els museus han incorporat amb força el llenguatge de la participació i les narratives digitals. Aquest llibre se situa en el moment en què aquest gir comença a prendre forma i planteja una pregunta de fons: què implica realment convertir el museu en un espai transmèdia. Rellegir-lo avui permet fer un exercici necessari de distància. No tant per validar les promeses que hi apareixen, sinó per observar com s’han traduït —o no— en pràctiques i estructures. És en aquest desplaçament entre discurs i institució on el text continua interpel·lant. (n. de l'e., 2026)
  

Les tecnologies digitals transformen els museus, redefinint la participació dels visitants i el sentit de l’experiència cultural.
  

  
Llegida avui, la caixa d’eines continua sent útil com a instrument operatiu. Però sobretot posa sobre la taula una qüestió que encara no està del tot resolta: el desenvolupament de públics no és una tècnica, sinó una manera de repensar la relació entre institucions culturals i ciutadania. (n. de l'e., 2026)
  

El desenvolupament de públics s’ha convertit en una prioritat compartida. Aquesta caixa d’eines fa un pas necessari: ordenar preguntes, mètodes i decisions per passar de la intuïció a l’estratègia.
 

Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural - ICRPC

Aquest informe, elaborat per l’Observatori de Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya, presenta els resultats relatius a les pràctiques culturals dels catalans als museus durant el 2015, que destaquen que un 60% dels catalans majors de 14 anys no va visitar cap museu o exposició en aquest any.

  
Els museus i els centres de ciència sovint es presenten com espais oberts a tothom. Les exposicions interactives i les activitats educatives semblen oferir una invitació universal a descobrir i experimentar. Però aquesta imatge d’accessibilitat pot amagar desigualtats més profundes.

Aquest article posa en qüestió aquesta idea i mostra que molts públics queden exclosos dels espais de ciència abans fins i tot d’arribar-hi. Factors com el cost de l’entrada, la localització dels equipaments o l’interès previ per la ciència condicionen qui visita aquests centres. També hi intervenen mecanismes menys visibles, com determinades formes de mediació o de disseny de les exposicions que afavoreixen uns tipus de visitant i en dificulten d’altres. 

Guillermo Fernández , Ana Salazar | Obra Social ”la Caixa”

CosmoCaixa, el museu de les ciències de l’Obra Social “La Caixa”, ha desenvolupat un programa d’avaluació per conèixer l’impacte que produeixen les exposicions programades en aquest espai, els resultats del qual es recullen en aquest document.

L’informe, que compta amb un marc teòric extensament desenvolupat per a l’avaluació d’exposicions, es tracta, si més no, d’una eina útil aplicable a d’altres processos de desenvolupament de projectes expositius que tinguin un focus en la interacció i l’aprenentatge dels usuaris.

  
Publicat originalment el 2011 i traduït el 2016, Implica a tu público proposa un gir rellevant en la manera d’entendre la relació entre institucions culturals i ciutadania: ja no es tracta només de programar continguts, sinó de pensar l’experiència completa del públic com un procés amb recorregut. El document parteix d’un context de canvi accelerat en els hàbits culturals i en les expectatives de les audiències, cada vegada més orientades cap a experiències interactives, personalitzades i amb capacitat de generar sentit.

  
El debat sobre els públics en cultura sovint es presenta com una qüestió tècnica o operativa, però aquest text proposa una lectura més incòmoda i alhora més fecunda: el públic no és una realitat donada, sinó una construcció inestable sobre la qual projectem expectatives, interessos i relats.

  
  
El debat sobre la gratuïtat dels museus ha estat sovint plantejat com una oposició entre accessibilitat i sostenibilitat econòmica. Aquest informe resulta especialment interessant perquè intenta desplaçar la discussió del terreny ideològic cap al de l'evidència empírica. Un cop llegit, qüestiona algunes de les afirmacions més repetides sobre els efectes de cobrar o no entrada als museus.

Simon Mellor | Arts Council England

Les experiències personals i la percepció que tenim sobre les diverses manifestacions artístiques es presenten de manera ben diferent entre individus, el que dificulta la tasca de definició de la qualitat i l’excel·lència en l’àmbit cultural.

Un innovador sistema de mesura de la qualitat de les experiències del públics de la cultura s’ha posat en marxa a Anglaterra, després d’un període de prova dut a terme en 150 institucions i museus nacionals. Segons Simon Mellor, director executiu d’arts i cultura de l’Arts Council, la venda d’entrades o les opinions dels crítics són poc representatives per analitzar la qualitat ja que no donen resposta a qüestions com la percepció dels espectadors i la seva experiència.

El Quality Metrics

El projecte 'Quality Metrics', desenvolupat per responsables de la creació i exhibició i recolzat per l’Arts Council, reuneix valoracions pròpies (dels artistes i curadors), d’ altres professionals i opinions del públic per construir un mapa d’allò que hom pensa de la qualitat de les arts i de les experiències culturals.