participació cultural

L’educació als museus es va entendre sobretot com una tasca de mediació posterior: explicar exposicions, traduir discursos curatorials o apropar continguts al públic. El text d’Oriol Fontdevila, publicat el 2012, entra directament en crisi amb aquesta idea. Capgirar el museu no defensa simplement més activitats educatives dins les institucions culturals. El que planteja és una pregunta molt més profunda: què passa si l’educació deixa de ser un servei auxiliar i passa a intervenir en la mateixa manera com el museu produeix coneixement, distribueix autoritat i organitza les seves relacions de poder?
  

  
  Colideratge, governança i empoderament de la ciutadania
  

El debat Interacció ha dibuixat alguns dels reptes als quals han de fer front les noves polítiques culturals. Cada cop més la ciutadania reclama els seus drets com a col·lectiu que vol participar activament en la presa de decisions. Integrar els models de colideratge entre administració, consell ciutadà i sector privat és un dels camins a seguir.

  
  Polítiques culturals locals i actors implicats: reptes i obstacles

Laura Basagaña. Barcelona.
 
/ 10.12.2014

Com s’haurien de transformar les polítiques culturals locals per evitar llasts, afavorir l’accés a la cultura i no caure en la simplificació excessiva? De quina manera caldria que es relacionessin els actors implicats? Avui, 10 de desembre, els espais del CERC acolliran un debat que aprofundirà en aquests temes i implicarà a un centenar de professionals de la cultura, coordinats pels experts Marta Ardiaca, Nicolás Barbieri, Ruben Martínez i Carme Rodríguez. El debat online ja fa mesos que s’ha iniciat sota tres eixos temàtics: interdependència i autonomia política (primer grup de treball), planificació estratègica (segon grup de treball) i la gestió públic-comuna (tercer grup de treball).

  
Febrer 2001

Notícia sobre els processos de planificació aplicats a la cultura.

Una recapitulació sintètica. Textos i contextos

La progressiva adopció dels mecanismes de la planificació aplicada al sector de la cultura al nostre país ha seguit un procés paral·lel a la recepció de les teories europees (fonamentalment franceses) sobre l’acció cultural pública; en concret l’origen remot s’inicia en el moment de la progressiva substitució del concepte animació sòcio-cultural –sustentat bàsicament en principis de caràcter sociològic i antropològic- pel de gestió cultural.

  
Vull començar escrivint el que va escriure Patrice Meyer-Bisch perquè de fet ho resumeix TOT, “ La culture es ce qui permet à chacun de toucher et d’ètre touché, et aussi de choisir et d’ètre choisi. Il n’y a rien de plus intime, et en même temps de plus social”.

Seguim.

Planificar és una eina per fer millor la feina, per poder avançar-se i predir escenaris; és una manera de concretar el somnis; és un compromís fruit d’un treball de molts. Planificar és voler dibuixar i fer-ho convocant els elements necessaris perquè el dibuix sigui ben complert. Planificar és treballar en i per acords, en visions compartides, en construir a moltes mans. És ser inclusius. La planificació requereix d’un desenvolupament d’esforços pel comú;  per evitar que quedi la menys gent possible al marge. Planificar és possible? Podem planificar?

  
Sobre l’interrogant compartit de si existeix la gestió públic-comuna de la cultura, proposo prendre com a punt de partida l’afirmació que el que sí existeixen són els fets culturals gestats en el si d’una comunitat de referència, per la qual cosa neixen amb l’essència o propietat públic-comuna. Aquí dubto de si es reconeix aquest origen i, si es fa, com, qui i en quin grau.

  
Helena Cruz | Sòcol

El planejament estratègic territorial és un instrument de gestió que les administracions locals començaren a utilitzar especialment a mitjans dels noranta per guiar el desenvolupament econòmic dels municipis i respondre als reptes que presentaven les ciutats a finals del segle XX. Si mirem de fer-ne un balanç, en alguns casos la redacció d’un pla estratègic ha representat l’ocasió per acordar amb la societat civil i especialment amb els agents econòmics un futur desitjable pel municipi. El disseny de futurs escenaris i objectius permet als participants esclarir quines són les prioritats pel municipi en qüestió, discernint quines són necessàries de les urgents.

Killing Architects

Document on s'analitza com finançar i gestionar millor els projectes d’ús temporal en espais desocupats a les ciutats. Segons els autors, aquest tipus de projectes tenen un gran potencial per revitalitzar zones deprimides, oferir bones oportunitats a ciutadans que vulguin participar en projectes artístics comunitaris, o desenvolupar-hi les seves pròpies iniciatives, proporcionar serveis als residents locals i fer dels carrers i places llocs més vius i atractius. Assenyalen, però, que el veritable repte per aquest tipus de projectes és el finançament. L’estudi té per objectiu orientar a totes les parts interessades i agents que hi participen sobre com gestionar i organitzar millor aquestes iniciatives, com localitzar fonts de finançament sostenibles i a llarg termini i, finalment, insta als urbanistes a que les tinguin en compte en les seves estratègies.

L’article de Lauren Andres analitza com els usos temporals d’espais urbans esdevenen eines de regeneració i camps de negociació política entre actors amb interessos desiguals.

Aquest estudi examina els mecanismes de governança multinivell que intervenen quan espais urbans singulars o no convencionals s’utilitzen de manera provisional amb finalitats de revitalització.