participació cultural

Què passaria si els museus situessin les relacions al centre de la seva activitat? La publicació, 'The Constituent museum',  s’inspira en aquesta pregunta i ofereix una anàlisi experimental, diversa i rigorosa, del que normalment es coneix com a educació, mediació o interpretació dins les institucions museístiques.
 

En comptes de concebre el visitant com un receptor passiu de contingut predefinit, se’l considera un membre actiu d’un cos constituent, algú a qui es pot esperonar, provocar, inspirar i de qui es pot aprendre.

"L’evolució de les polítiques culturals i dels drets culturals no han concordat com hauria estat desitjable".

La distància entre polítiques culturals i drets culturals no és un desajust puntual. És una tensió estructural que travessa tota la segona meitat del segle XX i arriba fins avui. Les polítiques que es consoliden després de la Segona Guerra Mundial es construeixen des d’una idea de cultura com a servei institucional, amb una funció protectora i difusora.

L’informe sobre l’enquesta té molt en compte la definició de les diverses formes de participació; les desigualtats en cultura; la perspectiva de gènere; l’àmbit digital en la participació cultural, i els motius de la no participació.
 

On són els públics? Què hi busquem els usuaris a la biblioteca municipal? Quins són els perfils dels qui anem al teatre o quins els hàbits musicals de la majoria d’habitants de la nostra vila? Tenim set de dades. És evident que necessitem tenir dades per conèixer millor el nostre entorn i poder actuar-hi en conseqüència.

  
El manifest Get Close to Opera proposa un desplaçament clar en la manera d’entendre els teatres d’òpera: de contenidors de producció artística a infraestructures actives d’inclusió social i diàleg intercultural. El document parteix d’una constatació rellevant: l’òpera, com a forma artística complexa i històricament associada a certs públics, pot operar també com a espai de mediació cultural si es transforma la seva manera de relacionar-se amb la societat.
  

3r o 4t d’ESO. Classe de biologia. La meva preferida (de fet, l’única) del ram de les assignatures de ciències. “Morfologia del cervell humà” era l’últim tema que podia entrar a l’examen. Recordo haver sortit de classe pensant, “espero que preguntin la part dels hemisferis del cervell, és tan fàcil que no em cal estudiar-ho”. Davant de tota la resta de conceptes que calia comprendre i memoritzar, per mi no hi havia matisos. Havia de ser pragmàtica i simplificar: l’hemisferi esquerre, l’artístic i imaginatiu; l’hemisferi dret, el lògic i científic. I punt. A la pregunta “tu ets de lletres o de ciències” tampoc hi veia matisos. Que m’agradés la biologia no significava res, jo era de lletres fins al moll de l’os.

“Las dos culturas” de C.P. Snow hi tenien res a veure? Segurament no, almenys directament. No vaig conèixer la teoria de Snow fins molts anys després. Per mi, ciències i lletres eren dos camins paral·lels, avançant al seu propi ritme i sense punts de trobada possibles. Per mi, sempre havia estat així, i no necessitava cap argument ni justificació al respecte. I en el cas de la sanitat i la cultura, exactament el mateix. Hauria estat força incongruent pensar res diferent...

“Salut per tots els qui estimo”. Al llarg de les darreres setmanes, moltes persones han celebrat el seu aniversari a casa i han bufat les espelmes a través de pantalles, que s'han convertit en unes aliades indispensables durant la situació de confinament causada pel virus covid-19. Enmig d'aquesta nova realitat que vivim des de ja fa més de dos mesos, no sembla gens agosarat imaginar que al capdamunt de la llista de regals hi ha hagut això que sovint no valorem fins que comencem a perdre: la salut, per nosaltres i pels nostres.

De la distinció a la diferenciació ? Hervé Glevarec posar en qüestió la sociologia francesa sobre les pràctiques culturals. 
 

Hi ha vida més enllà de Bourdieu, aquest seria el clam que resumiria les paraules que Hervé Glevarec dedica a aquest llibre. I és que la interpretació sociològica dels gustos culturals que Pierre Bourdieu va fer a "La distinction"(1979), actualment pot gaudir d’altres interpretacions. Segons Glevarec, els gustos no son reductibles a la posició i l’origen social, perquè els usos socials de la cultura van molt més enllà de les situacions socials.

  
Rellegit avui, el text ajuda a entendre un canvi de fons en les polítiques culturals de la darrera dècada. La legitimitat dels equipaments ja no depèn només del que exhibeixen. Depèn també de la seva capacitat de sostenir relacions socials, produir contextos de participació i justificar el seu valor públic en societats cada vegada més desiguals i fragmentades.  (n. de l'e., 2026) 
  
  
La crisi econòmica de 2008 va obligar molts museus a redefinir les seves prioritats, però també va deixar al descobert fins a quin punt una part important del sistema cultural s’havia construït sobre una idea expansiva del creixement institucional.

  
Llegit avui, el document continua sent útil perquè anticipa molts dels debats actuals sobre lectura, atenció i mediació cultural. També perquè introdueix una pregunta especialment pertinent per a biblioteques, escoles i polítiques culturals: com es construeixen pràctiques lectores significatives en un context marcat per la fragmentació de l’atenció i la competència permanent per captar temps i presència? (n. de l'e., 2026)
  
  
Els debats sobre foment de la lectura acostumen a girar al voltant d’activitats, campanyes i estratègies de motivació. Però què passa si el problema no és la manca d’activitats sinó la manera com entenem la mediació lectora?

El volum col·lectiu coordinat per Félix Dupin-Meynard i Emmanuel Négrier aborda la participació com una noció central però profundament ambigua en les polítiques culturals europees contemporànies. Lluny de ser un concepte nou, la participació es presenta com una constant històrica que adquireix noves formes i significats en funció dels contextos socials i polítics. El que sí que és rellevant en el moment actual és la seva centralitat com a resposta a una crisi més àmplia de legitimitat de les democràcies i de les polítiques públiques.