participació cultural
Fa referència a les formes d’implicació activa de la ciutadania en la vida cultural. Inclou tant la participació en pràctiques culturals com la intervenció en processos de programació, gestió o presa de decisions culturals.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen com les persones i les comunitats prenen part en la cultura, ja sigui com a públics actius, com a creadors o com a agents que intervenen en l’organització de l’activitat cultural.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus del text és la implicació activa de les persones en la cultura. Quan l’article tracta sobretot les condicions d’entrada o les barreres per accedir a l’oferta cultural, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Amb motiu del curs “La ràdio intermitent: el pòdcast com a dinamitzador de la cultura local”, celebrat els dies 4 i 6 de juliol d’enguany, hem entrevistat Joan Gener Barbany, co-fundador de l’Eixida i la Ràdio Intermitent, agitador cultural, educador de carrer i poeta.
Les polítiques culturals acostumen a parlar d’accés, participació o inclusió. Però molt menys sovint es pregunten qui produeix els relats culturals legítims, quines identitats hi tenen presència i quines continuen quedant fora dels circuits institucionals. El treball d’Imma Vilches sobre les dissidències LGTBI+ en les arts visuals contemporànies a Terrassa és valuós perquè desplaça la mirada cap aquí: no només cap a la cultura com a servei públic, sinó cap a la cultura com a espai de reconeixement simbòlic, construcció d’identitats i disputa política.
L’eix central del dossier de CCK Revista núm. 20 situa tres grans equipaments culturals de Barcelona, el MNAC, el Liceu i el CCCB, com a miralls d’una qüestió més àmplia: com les institucions culturals construeixen ciutat i territori en un context de canvi de paradigma. La proposta no busca una visió exhaustiva del sistema cultural barceloní, sinó una lectura situada, a partir de les veus dels seus responsables, que permet entendre com aquests equipaments operen simultàniament en escales locals, metropolitanes i internacionals.
En un moment en què molts equipaments culturals tendeixen a justificar-se per la capacitat d’atraure públics, generar impacte o alimentar l’economia urbana, la conversa amb Íngrid Guardiola introdueix una altra pregunta: què passa si un centre d’art decideix prioritzar el pensament, el conflicte conceptual i la construcció de discurs sense renunciar a la seva funció pública? L’entrevista publicada a Revista de Girona és interessant perquè no presenta el Bòlit com un contenidor d’exposicions, sinó com un espai de mediació entre art, territori, educació, ecologia i transformacions contemporànies.
Llegir el Llegat del 1r Fòrum de les Arts a l’Educació resulta especialment interessant perquè desplaça el debat de les experiències singulars cap a les condicions estructurals que haurien de permetre que les arts formessin part de l’educació de manera estable. El document recull dos anys de treball impulsats pel CoNCA, amb seminaris internacionals, grups de treball i el Fòrum celebrat l’any 2022, i culmina amb una Carta de les Arts a l’Educació que formula recomanacions adreçades a les administracions.
Què passa quan un municipi decideix mirar un festival no només com a èxit, sinó com a sistema d’impactes? L’estudi del Revela’T a Vilassar de Dalt introdueix un desplaçament rellevant: de la celebració a l’anàlisi. I en aquest pas apareix una qüestió clau per a la política cultural local: què genera realment un esdeveniment d’aquesta escala en el territori que l’acull?
Les queixes veïnals degudes al soroll són una de les grans preocupacions dels ens locals i de les entitats culturals en l’organització de concerts, festivals musicals i altres activitats culturals a l’aire lliure, especialment des de la sentència de l’any 2016 que anul·lava la llicència de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú per a realitzar els concerts dels festivals Nowa Reagge i Faraday.
El passat 18 de maig es va celebrar la jornada La conciliació dels concerts i festivals musicals amb el descans veïnal, recollint aquesta preocupació
El Manual Measuring the social dimension of culture (MESOC) s’inscriu en un moment en què la política cultural europea intenta resoldre una tensió persistent: la necessitat de demostrar l’impacte social de la cultura sense reduir-la a allò que és fàcilment quantificable. El document no parteix d’una ingenuïtat metodològica. Assumeix, més aviat, que el problema no és només tècnic sinó conceptual: què vol dir exactament “dimensió social” de la cultura i com es pot traduir en evidència útil per a la decisió pública.
Llegits aquests textos, el Lluçanès apareix menys com un territori perifèric que com un espai on es fan visibles algunes de les tensions estructurals de les polítiques culturals locals. El treball mostra fins a quin punt la cultura en entorns rurals depèn d’equilibris fràgils entre teixit associatiu, cooperació municipal, infraestructures escasses i capacitat comunitària de sosteniment. Però també evidencia una qüestió més profunda: moltes de les categories habituals de la política cultural urbana resulten insuficients per llegir què passa realment en municipis petits.
Les festes del barri (I). Al ritme d’Estopa
Les festes del barri (I). Al ritme d’Estopa
La primera vegada que vaig visitar Barcelona va ser a l’agost de l’any 2000. Un nou segle començava; el futur ens obria les portes amb gran respecte per allò desconegut i amb summa ignorància del món que venia, davant la falta d’informació que ens aclaparava.
Durant aquella època, Barcelona no era encara una de les destinacions turístiques ineludibles que calia visitar si la idea era passejar per Espanya, almenys des de Llatinoamèrica i des de la meva percepció de jove amb ganes de viatjar i conèixer.