accés a la cultura
Fa referència a les persones que assisteixen, consumeixen o es relacionen amb les activitats i els equipaments culturals. Inclou els estudis, les estratègies i les polítiques orientades a comprendre, ampliar o diversificar aquests públics.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen qui participa en la vida cultural i com es construeixen les relacions entre institucions culturals i els seus públics.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus principal del text és l’anàlisi, el coneixement o la gestió dels públics culturals.
Quan l’article tracta sobretot les barreres socials o les polítiques d’accessibilitat, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Quan el centre és la implicació activa de la ciutadania en la producció o governança cultural, convé utilitzar participació cultural.
L’any 2012, en plena redefinició de les polítiques culturals europees després de la crisi financera i enmig de la transformació digital dels hàbits culturals, aquest informe encarregat per la Comissió Europea situa una idea força: la cultura no podia continuar pensant els públics només com a destinataris d’oferta. El debat sobre audience building començava a desplaçar-se cap a una noció més àmplia d’audience development, vinculada a la mediació, la participació, la relació continuada i la transformació institucional. L’informe no parla només d’atraure més gent. Parla d’adaptar estructures, llenguatges, arquitectures organitzatives i formes de comunicació a una societat culturalment més fragmentada, digitalitzada i desigual.
L’article de Beatriz Barreiro Carril se situa en un context marcat per les polítiques d’austeritat adoptades arran de la crisi financera de 2008, que comporten reduccions importants de la despesa pública en nombrosos països europeus i afecten especialment el sector cultural. En aquest escenari, l’autora planteja una qüestió central: si l’accés a la cultura constitueix un dret humà, fins a quin punt aquestes polítiques poden limitar-ne l’exercici.
Una escena de Mr. Bean en una biblioteca de fons antic va més enllà de l’humor. Mostra, amb una precisió inesperada, què passa quan el valor del patrimoni no és compartit.
Mr. Bean consulta un llibre antic en una biblioteca patrimonial. Sap que és especial: guants, silenci, control. Tot sembla sota normes clares. El que segueix és una cadena d’errors que no s’atura.
L’informe anual del programa Anem al teatre del curs 2012-2013 permet llegir amb una certa precisió una política cultural que sovint queda situada en un segon pla: la construcció de públics des del sistema educatiu. No es tracta només d’una oferta d’espectacles per a escolars, sinó d’un dispositiu sostingut en el temps que articula cultura, educació i territori a escala provincial.
Aquest text aborda la relació entre infància i pràctiques culturals, un àmbit estructural de les polítiques culturals locals. Tot i que el tema es manté vigent, el marc ha incorporat amb més força la perspectiva de drets culturals i educació al llarg de la vida. Rellegir-lo avui permet revisar com s’ha pensat aquesta relació i què queda encara per desplegar. (n. de l'e., 2026)
En el marc d’una investigació impulsada per la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, es realitza el 2014 un estudi qualitatiu per entendre per què molts joves abandonen la biblioteca pública un cop finalitzen l’etapa escolar.
La pregunta sobre qui paga el patrimoni apareix sovint quan es discuteix el seu ús turístic o el cost de mantenir monuments, museus o jaciments. Aquest text de Pere Izquierdo recorda que el patrimoni cultural és el resultat d’una cadena d’operacions molt més llarga: investigar-lo, documentar-lo, protegir-lo, conservar-lo i finalment fer-lo accessible a la societat.
L'Eurobaròmetre de la Comissió Europea mostra una lleugera davallada en la participació cultural dels europeus. El consum cultural es transforma: es mantenen les desigualtats territorials i socials mentre creixen les pràctiques culturals vinculades a internet.
La Comissió Europea ha publicat un nou Eurobaròmetre sobre hàbits, consum i participació cultural dels ciutadans de la Unió Europea. Els resultats mostren una tendència moderada però clara: la participació cultural ha disminuït lleugerament en relació amb l’enquesta anterior de 2007.
Mirada des d’avui, la campanya conserva interès perquè anticipa debats que després han esdevingut centrals en les polítiques culturals locals: la gestió comunitària d’equipaments, la cultura com a infraestructura relacional i la necessitat de construir implicació ciutadana més enllà de la lògica de públics. El cinema ja no apareix només com una pantalla. Apareix com un espai que només continua existint si hi ha gent disposada a sentir-lo com a propi. (n. de l'e., 2026)
El tancament dels cinemes Renoir de Palma ha generat una de les reaccions ciutadanes més singulars dels darrers anys en l’àmbit cultural. Lluny d’assumir la desaparició de les sales com una conseqüència inevitable de la crisi del sector audiovisual, un grup de ciutadans ha impulsat el projecte CineCiutat amb la voluntat de recuperar els cinemes i gestionar-los cooperativament. La campanya Jo tenc un cinema forma part d’aquest procés i s’ha convertit en un dels seus principals instruments de mobilització pública.
