pensament cultural

  
La relació entre ciència i societat sovint s’ha plantejat com un problema de transmissió de coneixement. Si la ciutadania disposa de més informació, s’assumeix, prendrà decisions més ben fonamentades i desenvoluparà una actitud més favorable envers la recerca científica. Aquesta idea ha inspirat bona part de les polítiques de divulgació durant les darreres dècades. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que qüestionen aquesta premissa.

  
  
La separació entre ciències i humanitats continua present en molts discursos educatius, culturals i institucionals. Encara és habitual parlar de dos mons diferents: el de les dades i l'experimentació, d'una banda, i el de la interpretació, la creativitat i els valors, de l'altra. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que els grans reptes contemporanis difícilment poden comprendre's des d'aquesta divisió.
  

  
  
La relació entre art i ciència acostuma a explicar-se a partir d'una distribució de papers força estable. La ciència produeix coneixement. L'art el tradueix, l'interpreta o el fa visible. Encara que aquesta aproximació hagi generat projectes valuosos, també tendeix a reproduir una jerarquia implícita: el coneixement apareix associat a la investigació científica, mentre que la pràctica artística queda relegada a funcions de representació o mediació.
  

Aquest apunt recupera una pregunta que només ha guanyat actualitat amb el pas del temps: què passa quan les màquines deixen de ser eines i comencen a assemblar-se als humans? A partir del retrat d’Erica, un androide finalista d’un prestigiós concurs internacional de fotografia, el text obre una reflexió sobre la roboètica, la intel·ligència artificial i els límits cada vegada més difusos entre tecnologia, cultura i condició humana. Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.
  

  
La ciència acostuma a presentar-se com un àmbit objectiu, capaç d’explicar la realitat des de l’evidència i la verificació. Els museus de ciència han contribuït històricament a consolidar aquesta imatge, mostrant descobriments, col·leccions i avenços tecnològics com si fossin expressions neutres del coneixement.

  
La presència de robots als escenaris pot semblar una curiositat tecnològica o una demostració d’innovació aplicada a les arts escèniques. Tanmateix, iniciatives com Teatronika, impulsada des de la Universitat Pompeu Fabra, plantegen qüestions que van més enllà de l’experimentació artística. Què ens diu la capacitat d’un androide per interpretar Hamlet sobre la manera com entenem la creativitat, l’expressió o la mateixa condició humana?

  
La relació entre ciència i societat no depèn només de la producció de coneixement. També depèn de la capacitat de fer-lo comprensible, discutible i socialment rellevant. Aquesta qüestió, que sovint es presenta com un problema de comunicació, és en realitat una qüestió cultural i democràtica de primer ordre. Per això es proposa aquesta lectura en el marc d’Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.
  

1. Art i ciència: dues armes per a una sola veritat

El dubte, el misteri i la por que ens acompanyen des de l’adveniment de la consciència del ser en una realitat que sobrepassa les coordenades del que comprenem, han forjat l’afany que ens defineix: el de cercar un ordenament del món; el d'intuir o, simplement, anhelar alguna transcendència; o el de celebrar i comunicar la intel·ligibilitat de la natura o la vastitud i la nuesa existencial que ens aclapara. Jorge Wagensberg, a l'assaig Ideas sobre la complejidad del mundo, ens ho constata amb aquestes paraules: El origen y objeto de todo conocimiento no está en ningún tipo de satisfacción, está en reducir el miedo, el miedo a existir (Wagensberg, 2007) (1).

La invenció d’internet i la irrupció dels telèfons mòbils han propiciat l’aparició de les xarxes socials. Un fenomen difícil de preveure fa tan sols un parell de dècades. Com tampoc ho era que els robots sortissin de l’àmbit estrictament laboral per donar pas als anomenats robots socials, que cada vegada veurem més en entorns quotidians: assistint a discapacitats i persones grans, fent de recepcionistes o dependents en centres comercials, com a guies en fires i museus, actuant com a companys de joc de joves i adults, i, fins i tot, exercint de mainaderes i mestres de reforç.

  
Fa anys que els museus exploren maneres d'incorporar tecnologies digitals a l'experiència de visita. La realitat augmentada és una de les eines que ha generat més expectatives perquè permet superposar noves capes d'informació, interpretació o narració sobre les col·leccions existents. La qüestió rellevant, però, no és tant la tecnologia en si mateixa com la manera com modifica la relació entre les persones i les obres.