pensament cultural

  
Entendre la Unió Europea no és només una qüestió d’informació. Aquest joc de rol proposa experimentar els conflictes, els equilibris i les decisions que configuren la política cultural europea.
  

  
  
No hi ha una única manera d’entendre el món. L’art i la ciència són dues formes de coneixement que intenten donar resposta a la curiositat humana i que històricament han mantingut una relació estreta, tot i que sovint poc visible. El desenvolupament de les TIC n’ha fet més evident la connexió; una altra cosa és que realment comparteixin espais i pràctiques.
  

L’article de Robin Renucci​ i Serge Regourd La culture fait-elle encore exception sous le libéralisme triomphant? s’inscriu en un moment en què el model públic de cultura a França ja no pot donar-se per descomptat. La pregunta que el travessa no és només si la cultura continua essent una excepció, sinó si encara és pensable com a tal en un context dominat per la lògica liberal. El text construeix la seva anàlisi a partir d’una tensió central: la confrontació entre una tradició de servei públic cultural i l’extensió progressiva dels principis de mercat a tots els àmbits de l’activitat social.
  

  
La cultura digital no només transforma els formats. També altera la manera com experimentem el temps, i això té conseqüències directes en la creació i en la recepció cultural.
  

  
La divisió entre ciències i lletres continua apareixent sovint com una frontera natural entre formes diferents de coneixement. Tanmateix, cada vegada resulta més evident que molts dels grans reptes contemporanis requereixen capacitats que travessen aquesta separació: comprendre dades i evidències, interpretar contextos socials, construir relats compartits i imaginar futurs possibles.

  
En un context saturat d’imatges, el cinema pot funcionar com una escola de mirada. No per produir més imatges, sinó per entendre com construeixen sentit.
  

  
Durant dècades, la universitat ha organitzat el coneixement separant humanitats i ciències. Avui, aquesta divisió és cada cop menys operativa. La qüestió no és si cal connectar-les, sinó què implica fer-ho.
  

  
L’article de Jean-François Marguerin L'offre ou la demande : L’offre artistique porte une ambition démocratique ! situa un dels debats més persistents de les polítiques culturals europees en un moment de mutació profunda: la tensió entre una cultura construïda des de l’oferta pública i una cultura cada cop més modelada per la demanda, especialment en el context digital. El text no planteja una simple oposició, sinó que reconstrueix les arrels d’aquest conflicte per mostrar fins a quin punt està lligat a dues maneres d’entendre la democràcia cultural.
  

  
L’Anuari AC/E de cultura digital 2017 descriu un ecosistema cultural travessat per tecnologies emergents. La qüestió de fons no és la novetat tecnològica, sinó el desplaçament de la cultura cap a entorns governats per dades, algoritmes i infraestructures digitals.