pensament cultural

  
Si m’erro ja em corregireu, però afirmaria que la darrera edició d’Interacció ha tingut molt més impacte mediàtic que totes les anteriors. I en van 15! Però resulta que la presència en cartells anteriors de ministres, consellers, autoritats acadèmiques i professionals de primer nivell i alguna que altra “celebrity” no va cridar tant l’atenció com la presència de l’actual comissionada de cultura (o cultures) de l’ICUB.

  
  
El lunes, ni vi ni escuché el debate.

Creo que aproveché mejor el tiempo disfrutando de una charla pausada con amigos mientras disfrutábamos de algún vinito y los efluvios nos iban llevando a conversar sobre las culturas y las formas de afrontar el final de la vida.

Nos vamos haciendo mayores y los que tenemos todavía padres, madres o personas cercanas que nos superan en edad, los vamos teniendo de manera continuada ante esa puerta que se abre y cierra a su antojo.

  
Xavier Fina | Ara 

Conclusions dels debats de gestió cultural Interacció

Aquesta setmana la Diputació de Barcelona ha organitzat una nova edició d’Interacció. Sovint, aquesta tradicional trobada de professionals de la gestió cultural ha sigut un punt d’inflexió en l’evolució de les polítiques culturals a casa nostra. La del 2015 serà recordada per algun gir conceptual important i per algun debat interessant que alguns han explicat interessadament.

La conferència de Franco Berardi ha estat l’eix central del darrer dia d’Interacció 15. Sota el títol "De les biopolítiques culturals a l'emancipació. Reptes i estratègies de futur", el filòsof italià ha instat a repensar la cultura perquè esdevingui «l’espai on el poeta i l’enginyer es troben per redefinir la relació entre necessitat i desig». 

Berardi ha començat la seva exposició definint el nostre temps com «una època d’agonia de la democràcia» i ha argumentat aquesta asseveració detallant que «el problema de la nostra societat és la desproporció entre la quantitat i velocitat de la informació i el temps necessari per prendre decisions». Segons el filòsof, s’han creat «automatismes que redueixen la capacitat de decisió conscient pròpia de la democràcia».

Davant la «guerra global i fragmentada alhora» que viu el món actual, Franco Berardi ha fet una crida als «treballadors cognitius» perquè «reprogramin la màquina» i es puguin trencar tendències que considera pernicioses, com «l’obsessió del creixement», ja que per a ell «la sobrietat és l’autèntica riquesa: el que necessitem és temps, afecte i educació».

  
  En el seu dia central, les jornades Interacció 15 han convidat a la reflexió sobre temes com les polítiques culturals per a un canvi d'època, quin ha de ser el paper de la creació i els creadors en la gestió cultural o com es dibuixen les noves fronteres entre els espais físics i virtuals. No ha faltat tampoc l'exposició del mètode de treball d'una eina que aquesta corporació utilitza des de fa anys per mesurar la qualitat dels serveis públics, com són els Cercles de Comparació Intermunicipal, ni les referències a l'experiència acumulada per la Xarxa de Biblioteques Municipals a l'hora d'abordar aspectes tecnològics i de participació.

  
Interacció s’ha consolidat com el punt de trobada entre els responsables i professionals de la cultura, essent un referent de debat i aportació d’idees en aquest àmbit. Com a espai de trobada, Interacció ha sabut agrupar gestors, creadors, pensadors i investigadors tant del sector públic com del privat i associatiu.

  
Qui pot parlar en nom de la cultura popular? Aquesta és la pregunta que travessa aquest article d’Iván de la Nuez, que revisa amb ironia i escepticisme la relació històrica entre intel·lectuals i “el poble”. L’autor observa amb recel els intents de definir o polititzar la cultura popular des de fora, ja sigui des del mercat, des de les institucions o des de projectes polítics que asseguren saber què necessita la gent. 

La reflexió recorda que la cultura popular no és un objecte que es pugui encapsular o dirigir des de dalt. És un camp de pràctiques, sabers i formes de vida que sovint resisteixen qualsevol intent de representació total. Llegir aquest text permet tornar a una qüestió: com reconèixer la cultura popular sense convertir-la en una categoria administrada o en una narrativa construïda per altres.
  
  

  
L'any 2015, Interacció decideix aturar-se per mirar enrere. Després de més de tres dècades de polítiques culturals locals, les jornades es plantegen una pregunta poc habitual: què hem après realment del camí recorregut? El programa permet reconstruir les inquietuds d'un sector que intueix que alguns dels consensos construïts des de la recuperació democràtica comencen a mostrar signes d'esgotament.

  
  
En els darrers anys de dictadura un aire de revolta impregnava  cada racó, cada poble i cada barri. Per tot es multiplicaven els espais de debat, la creació d’associacions, es recuperaven les festes i  tradicions, i les propostes artístiques es convertien en expressió de nous aires d’obertura: Els Joglars, Dagoll Dagom, Els Comediants, les trobades de Canet o els  concerts  dels diferents  cantautors feien més creïble la proximitat del canvi. Alhora, un moviment associatiu popular i polític s’estenia per tot el país.

  
  
Llegit avui, aquest text de Joan Subirats i Marc Parés conserva una sorprenent capacitat d’interpel·lació. Escrit en plena ressaca de la crisi financera de 2008 i en els primers anys d’expansió de les xarxes socials, proposa una lectura del canvi d’època que va molt més enllà de la tecnologia. (n. de l'e., 2026) Els autors sostenen que les transformacions econòmiques, socials i culturals han erosionat la capacitat dels estats per governar societats cada vegada més diverses, complexes i interdependents. Davant d’aquest escenari, les ciutats emergeixen com a espais privilegiats d’innovació política i de redefinició de la ciutadania.