pensament cultural

  
L'educació acostuma a associar-se a l'escola, la universitat o la formació professional. Tanmateix, cada vegada resulta més evident que aprendre no és una etapa de la vida sinó una condició permanent de la ciutadania. Aquesta mirada situa la relació entre cultura i educació en un terreny compartit: el dret de totes les persones a continuar construint coneixement, criteri i sentit al llarg del temps.

  
Barcelona és una de les ciutats més descrites, analitzades i debatudes del país. També és una de les que genera més adhesions i més recels. Capital cultural, destinació turística global, escenari de transformacions urbanes accelerades i espai de conflictes socials, la ciutat acumula relats sovint contradictoris. Potser per això continua sent un objecte privilegiat per a l'observació antropològica.

  
Una reflexió sobre com les pràctiques tradicionals —com la crema de falles— es transformen en entorns digitals i com això ens obliga a repensar el que entenem per ritual, comunitat i experiència cultural.
  

Col·laborativa, experimental, col·lectiva, perifèrica, universal, ubiqua, accessible, diversa, anònima, ecològica, participativa, generativa, oberta, dinàmica, pionera, innovadora, disruptiva, artificial, intel·ligent, tecnològica, autònoma, reactiva, comunicativa, proactiva, social, virtual i inclusiva. És tot els que pot ser i definir la Falla Immaterial.

  
La relació entre cultura i educació acostuma a aparèixer envoltada d'un ampli consens retòric. Pocs actors qüestionen avui que les arts contribueixen al desenvolupament personal, a la comprensió de la diversitat cultural o a l'enfortiment de les competències socials. El problema apareix quan cal explicar per què aquestes disciplines han de formar part dels currículums educatius.

  
  
La desaparició de Stephen Hawking ha generat una onada de reconeixement internacional a una figura que va transformar la manera d’explicar la ciència al gran públic. Més enllà de les seves aportacions a la cosmologia, el seu llegat planteja una pregunta que connecta directament amb Interacció18: què passa quan el coneixement deixa de ser patrimoni dels especialistes i es converteix en una experiència compartida d’aprenentatge?
  

  
Una reflexió que posa el focus en com la presència, la mirada i la producció de dones en l’àmbit cultural aporta diversitat, profunditat i noves formes de sentir i entendre la cultura.
  

Seguint amb la perspectiva de gènere i feminista que ens acompanya aquest mes de març, posem en primer pla la imatge de la dona a la publicitat i als mitjans de comunicació.

  
En els darrers anys, el concepte de “relacions culturals” s’ha estès en l’àmbit internacional com una manera de pensar la cultura més enllà de les fronteres estatals. No obstant això, aquesta expansió no ha anat acompanyada d’una definició clara ni d’un marc compartit. Més que un concepte estable, les relacions culturals funcionen com un camp de pràctiques on conviuen interessos, valors i estratègies sovint contradictoris. El debat no és només terminològic. Té conseqüències directes sobre com es dissenyen i s’avaluen les polítiques culturals.
  

  
Durant dècades, bona part de les polítiques culturals europees s'han construït al voltant de dues preguntes: com ampliar l'accés a la cultura i com afavorir la participació cultural. El monogràfic Droits culturels : controverses et enjeux proposa un desplaçament més profund: què passa si la cultura deixa de concebre’s només com un bé al qual cal accedir i passa a entendre’s com un dret vinculat a la identitat, al reconeixement i a la capacitat de participar en la definició dels significats culturals?

  
Portar la ciència a escena és una transformació del lloc des d’on es produeix i es comparteix el coneixement. La pregunta no és com explicar millor la ciència, sinó què passa quan esdevé experiència cultural.
  

    
Els estereotips de gènere no apareixen a l’edat adulta. Es construeixen des de la infància i defineixen què es considera possible per a cada persona. La cultura hi té un paper central, sovint invisible.