blog de Interacció

François Vanhille | L’Harmattan

Investigació que analitza el paper que poden jugar les anomenades cultures de l’imaginari en el desenvolupament local. L’estudi contempla un ampli ventall de pràctiques: jocs de simulació, d’estratègia, de rol, de guerra, de societat, jocs tradicionals; esdeveniments i festivals relacionats amb els videojocs o amb la literatura fantàstica, el còmic, el manga o la ciència ficció; així com recreacions històriques i activitats relacionades amb el ‘cosplay’ (disfressar-se d’un personatge de ficció), entre d’altres. L’estudi fa també algunes propostes perquè les administracions locals puguin oferir un marc adequat per millorar el valor cultural d’aquestes pràctiques.

Evangelia Psychogiopoulou (ed.) | Palgrave

Llibre que analitza les polítiques i accions de la Unió Europea per a la protecció i promoció de la diversitat cultural a Europa. Inclou un recull de contribucions acadèmiques que estudien qüestions clau relatives a les polítiques, legislacions i accions en matèria de cultura de la UE. S’hi analitzen debilitats i fortaleses, mecanismes i instruments emprats, objectius que es persegueixen i com s’afronten els grans reptes actuals: crisi econòmica, globalització, revolució digital i canvis en els models de producció, distribució i consum cultural. L’objectiu del llibre és proporcionar una visió panoràmica de la contribució de la UE a la governança cultural.

Observatorio Vasco de la Cultura |  UPV-EHU | ICC Consultors

El Informe presenta los aspectos clave del diagnóstico sobre el estado general económico y social de la cultura vasca vista desde su cadena de valor i se nutre de las opiniones de una representación amplia de agentes culturales a quienes se les ha dado voz mediante una encuesta y cuatro grupos de trabajo que intercambiaron opiniones con los analistas. 

Mariette Sibertin-Blanc | Géocarrefour 

Aquest article analitza a partir d’una trentena de converses mantingudes amb tècnics de cultura i actors del sector de les polítiques culturals a petits municipis francesos. El punt de partida de l’autora és que tot i la diversitat que es troba dins de l’univers dels petits municipis francesos, (de 3.000 a 20.000 habitants) es possible reconèixer-hi la dinàmica nacional de metropolitització i les mutacions econòmiques que la caracteritzen.

Les polítiques culturals no tenen un paper protagonista dins l’acció pública dels petits municipis, tot i que s’han beneficiat d’un cert reconeixement simbòlic amb les recents reformes descentralitzadores, com la creació de les comunitats d’aglomeració[1]o dels “Pays”[2], però no han estat protagonistes d’aquestes noves formes de cooperació interadministrativa.

Consideracions prèvies sobre el que és un municipi petit en l’àmbit cultural

Què és un municipi petit? Quin és el límit entre un municipi petit i un de mitjà? La resposta a aquestes preguntes, com a tantes altres en l’àmbit de les ciències socials, és: depèn. No existeix una definició universal de municipi petit, ni un consens internacional sobre la mida que ha de tenir un municipi per ser considerat petit. Aquesta categoria s’eixampla o s’estreny en funció de dues qüestions bàsiques: el context estatal en el qual ens situem i el tema que es vulgui estudiar.

És ben sabut pels coneixedors del món local que el nombre de municipis ―i, consegüentment, el de municipis petits― als països europeus s’ha reduït considerablement en el darrer mig segle, com a conseqüència de processos de fusió que molts països han portat a terme. Estats com el Regne Unit, Suècia i Dinamarca van reformar les seves estructures administratives locals ja als anys seixanta i setanta del segle XX, agregant els municipis més petits als mitjans o agrupant-los sota una nova nomenclatura. Als països del sud d’Europa, fortament influenciats pel model administratiu d’inspiració francesa, aquest procés no només no s’ha dut a terme, sinó que en alguns casos com Portugal i Itàlia el nombre de municipis s’ha incrementat.

Jaume Colomer,Bissap i Ferran Madico,ITD 

L’abril de 2010 es va inaugurar el complex cultural de L’Atlàntida, Centre d’Arts Escèniques d’Osona (CAEO) i l’Escola Municipal de Música i Conservatori de Vic (EMVIC). Després de 6 anys de recorregut amb una gestió a través d’una Fundació, l’Ajuntament de Vic va encarregar a dos professionals externs del sector cultural (Jaume Colomer,Bissap i Ferran Madico,ITD, tots dos membres d'Interacció)una anàlisi de la situació i un informe tècnic. En aquests dos informes es detallen els avantatges i inconvenients dels dos models de gestió de L’Atlàntida, que es concreten a través d’un organisme autònom (gestió pública i directa); o bé l’actual que és a partir d’una Fundació sense ànim de lucre (gestió privada i indirecta).

Institut del Teatre

La setmana passada es va presentar el llibre que recull les conferències, ponències i reflexions de les Jornades de Teatre i Municipi, celebrades dins dels actes del centenari de l’Institut del Teatre el 2013. A les jornades hi van participar noms de reconeguda trajectòria per repensar què són, com han de funcionar, quins serveis han d’oferir i quina funció han de tenir els teatres municipals.

Nancy Duxbury, Jyoti Hosagrahar i Jordi Pascual, membre d'Interacció | Xarxa Mundial de Ciutats i Governs Locals i Regionals (UCLG)

Amb motiu de la propera conferència Hàbitat III sobre desenvolupament urbà sostenible i l’aprovació d’una ‘Nova agenda urbana’, la xarxa UCLG presenta aquest informe orientatiu per situar la cultura en el centre dels debats. El document analitza com ha evolucionat el procés d’integració de la cultura en les estratègies de desenvolupament urbà sostenible i proporciona una sèrie de recomanacions i propostes polítiques concretes il·lustrades amb exemples pràctics. Els autors reconeixen que la cultura té, cada vegada, més presència en les estratègies de desenvolupament de les ciutats. Alerten, però, que encara existeixen alguns mites i idees equivocades sobre el tema que obstaculitzen la seva plena integració.

Joaquim Rius Ulldemolins | Museum management and curatorship, vol. 31, Núm. 2, p. 178-192

Article que analitza els diferents graus d’hibridació dels principals museus i institucions culturals de la ciutat de Barcelona. Segons l’anàlisi, només una minoria poden classificar-se com a enterament públics o privats, la majoria combinen elements dels dos àmbits. L’article explica també les causes que han provocat l’emergència d’aquest model de gestió híbrida a Barcelona i la seva relació amb la política cultural adoptada per la ciutat en un context de major centralitat de les polítiques culturals locals.