Interacció

  
  
Què passa si una part important de la participació cultural queda fora de les polítiques culturals perquè aquestes han decidit prèviament què compta com a cultura? Aquest és el desplaçament que proposa el número especial de Cultural Trends dedicat a Everyday participation and cultural value, a partir dels primers resultats del projecte de recerca Understanding Everyday Participation – Articulating Cultural Values (UEP). L’objectiu no és simplement ampliar el repertori d’activitats considerades culturals, sinó qüestionar els criteris amb què les polítiques públiques reconeixen la participació i li atribueixen valor.
  

L’editorial d’Andrew Miles i Lisanne Gibson situa el número dins un debat que ha adquirit una importància considerable en la recerca cultural britànica: la discussió sobre participació, valor cultural i desigualtat. El projecte UEP parteix d’una crítica precisa. La política cultural i els programes finançats públicament operen amb una definició estreta de participació, concentrada en determinades formes culturals i institucions, mentre deixen en segon pla moltes pràctiques quotidianes mitjançant les quals les persones construeixen relacions, identitats i formes de pertinença.

Aquesta crítica modifica també la manera d’interpretar la no-participació. Els autors qüestionen el que anomenen “deficit model of participation”: considerar les persones que no participen en la cultura institucionalment reconeguda com a mancades d’interès, desconnectades o necessitades d’una intervenció que les apropi a la cultura legítima. Des d’aquesta perspectiva, les polítiques d’accés poden contenir una paradoxa: aspiren a reduir l’exclusió, alhora que parteixen d’una jerarquia prèvia sobre quines pràctiques mereixen ser reconegudes com a culturals.
  

La qüestió deixa de ser només qui participa en la cultura per passar a ser qui decideix quines formes de participació compten com a cultura.
  

Els primers resultats del projecte reforcen aquest canvi de mirada. La participació cultural quotidiana apareix com un univers molt més extens que el captat habitualment pels instruments de política cultural. Pràctiques relacionades amb la sociabilitat, el lleure, les aficions, la família, les amistats o els espais comunitaris poden tenir una funció important en la producció de capital social, en el manteniment de xarxes i en la construcció de comunitat, encara que quedin fora de l’òrbita del suport cultural públic.

El número aborda aquesta qüestió des de diferents perspectives. Jill Ebrey reconstrueix la tradició teòrica de l’estudi de la vida quotidiana i mostra la seva utilitat per pensar models més democràtics de política cultural. Mark Taylor reanalitza l’enquesta britànica Taking Part i observa que només un 8,7% de la població presenta una participació elevada en les formes culturals sostingudes per l’Estat, un grup especialment benestant, format i blanc. En canvi, una part considerable de la població amb baixa participació institucional manté una vida activa en pràctiques quotidianes i de lleure. Només aproximadament un 11% podria considerar-se realment desvinculat d’aquest tipus d’activitats socials.

Andrew Miles aprofundeix en aquesta realitat mitjançant entrevistes biogràfiques. Les pràctiques culturals apareixen vinculades als cicles de vida, les amistats, la família, el gènere, la classe i els territoris. La cultura quotidiana no constitueix, per tant, un espai social neutre. També produeix distincions, fronteres, identitats i formes de pertinença. Lisanne Gibson i Delyth Edwards ho mostren des d’un altre angle analitzant la participació cultural de joves tutelats: les institucions que faciliten la seva participació poden limitar simultàniament la seva capacitat d’agència si parteixen del supòsit que les seves pròpies preferències culturals tenen menys valor.

Aquest plantejament obliga també a revisar els instruments de coneixement. Miles i Gibson remarquen que els mètodes no són neutrals: les enquestes i els indicadors utilitzats per les polítiques culturals contribueixen a definir allò que després apareix estadísticament com a participació. Si només preguntem per determinades pràctiques, acabem obtenint una representació del camp cultural construïda a partir d’aquestes mateixes pràctiques. UEP respon amb una metodologia mixta que combina reanàlisi estadística, històries de vida, etnografia, cartografia d’actius culturals, història local i anàlisi de xarxes.

Aquí pren especial rellevància el concepte d’ecosistema cultural. El projecte el defineix com una configuració situada històricament de recursos culturals formals i informals, contextos de participació, pràctiques i comunitats, determinada per les relacions locals entre inversió, oferta i demanda. Els sis territoris estudiats, Manchester/Salford, Gateshead, Dartmoor, Aberdeen, Peterborough i les Hèbrides Exteriors, permeten observar que la participació no es pot comprendre separada del lloc, de les relacions socials i de les trajectòries que configuren cada comunitat.

La conseqüència política és considerable. En lloc de començar preguntant com aconseguir que més persones accedeixin a les formes culturals ja legitimades, el projecte proposa començar per allò que les persones fan i valoren. Aquesta inversió permet identificar recursos i capacitats que les polítiques convencionals poden no arribar a veure i planteja una possible redistribució del reconeixement, dels recursos i de les oportunitats culturals.
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, l’interès del número no rau tant a substituir la cultura institucional per una celebració indiferenciada de qualsevol pràctica quotidiana. El mateix editorial recorda que l’accés desigual a les formes de cultura legitimades continua tenint conseqüències socials i que una minoria relativament privilegiada es beneficia especialment dels recursos públics destinats a aquestes pràctiques. La contribució més exigent d’UEP és una altra: obliga les polítiques culturals a examinar les categories amb què observen la realitat. Per a l’àmbit local, aquesta pregunta continua essent especialment productiva. Abans de concloure que en un territori falta participació cultural, cal preguntar-se quines pràctiques hem decidit observar, quines no apareixen als nostres instruments i quin valor institucional estem disposats a reconèixer a allò que ja existeix.
  

Referència

Miles, A., i Gibson, L. (Eds.). (2016). Everyday Participation and Cultural Value. Part 1 [Monogràfic]. Cultural Trends, 25(3). https://www.tandfonline.com/toc/ccut20/25/3