Cultura i transformacions contemporànies
Aquest tema analitza els grans canvis que estan transformant el paper de la cultura en la societat contemporània. Inclou l’impacte de la digitalització i de les noves tecnologies en la producció, circulació i accés a la cultura, així com la relació entre cultura, territori i dinàmiques socials emergents. També aborda el paper de la cultura davant dels reptes ambientals i la crisi climàtica, i la seva contribució a imaginar formes de desenvolupament més sostenibles. En aquest marc, la cultura s’entén com un espai de reflexió, experimentació i acció que participa activament en els processos de transformació social del present.
El Manual Measuring the social dimension of culture (MESOC) s’inscriu en un moment en què la política cultural europea intenta resoldre una tensió persistent: la necessitat de demostrar l’impacte social de la cultura sense reduir-la a allò que és fàcilment quantificable. El document no parteix d’una ingenuïtat metodològica. Assumeix, més aviat, que el problema no és només tècnic sinó conceptual: què vol dir exactament “dimensió social” de la cultura i com es pot traduir en evidència útil per a la decisió pública.
El 5 de juny és el Dia Mundial del Medi Ambient, i les Nacions Unides l’aprofiten per fer una crida a promoure mesures ambientals transformadores arreu del món.
Al llarg dels últims mesos s’han presentat en aquest mateix espai diversos exemples del gir cultural que està adoptant el discurs sobre l’emergència climàtica en el nostre entorn més proper.
Llegits aquests textos, el Lluçanès apareix menys com un territori perifèric que com un espai on es fan visibles algunes de les tensions estructurals de les polítiques culturals locals. El treball mostra fins a quin punt la cultura en entorns rurals depèn d’equilibris fràgils entre teixit associatiu, cooperació municipal, infraestructures escasses i capacitat comunitària de sosteniment. Però també evidencia una qüestió més profunda: moltes de les categories habituals de la política cultural urbana resulten insuficients per llegir què passa realment en municipis petits.
Cada vegada més, els centres mediambientals encarregats de la divulgació dels espais naturals, inclouen propostes culturals en el seu enfocament. La cultura és una eina de primer ordre a l’hora de facilitar l’acostament de la població al medi ambient, a través de valors com la sensibilització i la consciència de la població, sempre a través d’una sèrie de missatges que refermen la connexió entre la cultura i la natura. Incloure la cultura en les programacions dels centres mediambientals implica treballar també de manera transversal, buscant objectius compartits, tasques comunes i també noves complicitats.
El passat 16 de març el Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) va organitzar la jornada «Els centres d’educació ambiental i la cultura. Cap a una estratègia unitària» per introduir-nos en aquesta realitat complexa però que forma ja part de la configuració diària dels centres mediambientals que han de treballar cada cop més, de manera estreta, amb els centres culturals.
Aquest informe del Cycle des Hautes Études de la Culture (CHEC) resulta especialment interessant perquè desplaça el debat sobre la transició ecològica fora dels àmbits habituals de l'energia o l'urbanisme. La seva hipòtesi és que la cultura no només pot contribuir a comunicar els canvis, sinó que és una condició perquè les societats aprenguin a habitar d'una altra manera els territoris. Escrit en plena crisi sanitària i ecològica, el document combina prospectiva, assaig i propostes de política pública per imaginar com podria transformar-se l'acció cultural davant els reptes climàtics.
«Això no és una revolució digital, sinó una civilització digital.»
(Irina Bokova, exdirectora de la UNESCO)
A finals del segle XX, la irrupció de les noves tecnologies de la informació va propiciar un profund canvi en la producció i concepció de moltes pràctiques culturals. Els mitjans digitals no només van transformar la manera que tenia la ciutadania d’accedir a continguts culturals sinó també, i fonamentalment, la manera de crear-ne de nous. En les darreres dues dècades, s’ha fet l’esforç per digitalitzar continguts culturals als quals només es podia accedir d’una manera analògica però alhora també s’han impulsat projectes que es poden incloure en el concepte de cultura digital que “serveix per descriure el context ampli de societat digital on s’insereix la cultura, i que inclou els comportaments i els hàbits de socialització de la ciutadania”
Aquest informe recull les aportacions d’un procés de diàleg estructurat europeu que posa en relació tres àmbits que sovint han evolucionat en paral·lel: cultura, salut i joventut. El punt de partida és clar: existeix una acumulació creixent d’experiències que mostren el potencial de les pràctiques artístiques i culturals per incidir en el benestar mental dels joves, però aquest coneixement continua dispers, poc sistematitzat i amb una traducció encara limitada en polítiques públiques.
Amb motiu del curs ‘La Internet de les Coses i la gestió cultural’, que va tenir lloc els dies 27 i 29 de juny al Centre d'Estudis i Recursos Culturals, hem entrevistat Xosé Pérez, un dels experts més sòlids i rellevants en aquest àmbit. Aquesta és la conversa que hi hem mantingut.
Un cop llegit, aquest llibre resulta especialment rellevant perquè s’allunya de la mirada que presenta el món rural com un espai mancat de recursos o pendent de ser revitalitzat des de fora. Els diferents textos reunits a l’obra proposen una lectura molt diferent: els territoris rurals són espais de coneixement, experimentació i innovació cultural des dels quals es poden imaginar noves formes de vida col·lectiva.
Agents garants d’accés lliure a la cultura i espais comunitaris de trobada, les biblioteques fan una aportació inestimable al desenvolupament de la societat i esdevenen espais de refugi que fomenten l’equitat, la cohesió social i el benestar.
