Destacats

  
  
El text de Daniel G. Andújar és una impugnació directa del sistema institucional de les arts visuals contemporànies. No es tracta d’una crítica puntual, sinó d’una esmena a la totalitat a allò que denomina “indústria cultural”: un entramat format per museus, dispositius de legitimació i lògiques de prestigi que han acabat desplaçant la pràctica artística del seu lloc social i polític. L’autor descriu un sistema que ha convertit l’artista en una figura subordinada, funcional i intermitent, integrat només en la mesura que no desestabilitza el relat institucional.
  

La caiguda d’espectadors impacta de manera desigual les sales de cinema a Catalunya. Mentre els multicines tanquen, alguns cinemes locals resisteixen gràcies al seu arrelament i al suport públic.
  

  
Què passa quan la cultura no només ha d’activar vida local, sinó també sostenir una capitalitat territorial? El Pla d’Acció Cultural de Prats de Lluçanès situa la política cultural en aquest doble registre: com a servei municipal i com a peça clau en la construcció d’un espai comarcal amb identitat i capacitat d’articulació pròpia.  
  

  
L’informe d’IETM parteix d’una idea que travessa tot el document: la pandèmia no només ha interromput l’activitat de les arts escèniques, sinó que ha fet visibles les seves estructures, tensions i dependències. El text proposa llegir la crisi no tant com una excepció, sinó com un moment de revelació. El sector ha perdut ingressos i llocs de treball de manera accelerada, però l’interès principal de l’informe se situa en els efectes menys tangibles: canvis en les relacions de poder, en les formes de producció i en els imaginaris de futur.