governança cultural

  
Un informe del British Council analitza com la cultura s’ha convertit en un instrument central d’influència internacional. En un món interconnectat, la cooperació cultural pot generar més impacte que la competència entre països.
  

El British Council ha publicat l’informe Influence and attraction: culture and the race of soft power in the 21st century, una anàlisi sobre les noves dinàmiques de les relacions culturals internacionals i el paper creixent de la cultura en les estratègies d’influència global.

  
Mirada des d’avui, la campanya conserva interès perquè anticipa debats que després han esdevingut centrals en les polítiques culturals locals: la gestió comunitària d’equipaments, la cultura com a infraestructura relacional i la necessitat de construir implicació ciutadana més enllà de la lògica de públics. El cinema ja no apareix només com una pantalla. Apareix com un espai que només continua existint si hi ha gent disposada a sentir-lo com a propi. (n. de l'e., 2026)
  
  
El tancament dels cinemes Renoir de Palma ha generat una de les reaccions ciutadanes més singulars dels darrers anys en l’àmbit cultural. Lluny d’assumir la desaparició de les sales com una conseqüència inevitable de la crisi del sector audiovisual, un grup de ciutadans ha impulsat el projecte CineCiutat amb la voluntat de recuperar els cinemes i gestionar-los cooperativament. La campanya Jo tenc un cinema forma part d’aquest procés i s’ha convertit en un dels seus principals instruments de mobilització pública.
  

  
L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya, de Jorge Luis Marzo, no és només una crítica a l’estat de l’art contemporani, sinó una impugnació de fons als marcs que han estructurat les polítiques culturals des de la transició. El text parteix d’una constatació dura: la degradació no s’explica principalment per la manca de recursos, sinó per una manera de concebre la cultura que n’ha neutralitzat la capacitat crítica i política.
  

  
La Declaració de Hangzhou, adoptada el 2013 en el marc d’un congrés internacional impulsat per la Unesco, formula una aspiració que des de fa dècades recorre el camp cultural: reconèixer la cultura no com a sector, sinó com a dimensió estructural del desenvolupament. El document no es limita a reclamar més presència cultural en les polítiques públiques, sinó que proposa un canvi de paradigma: integrar la cultura com a principi equivalent als drets humans, la sostenibilitat i la igualtat en l’agenda global post-2015.
  

Interacció 2013 ha començat el segon dia de jornada amb el debat sobre la  innovació en temps de penúria, posant sobre la taula la pregunta de quin ha de ser el paper dels artistes i creadors en aquests moments i com es pot seguir creant, exposant i divulgant les obres i experiències culturals sense rebaixar-ne la qualitat, en un marc de crisi pressupostària del sector públic i de la societat.

Ferran Farré  | Vindicacions

“actividades culturales y creativas, todas aquellas actividades en las que desde una intencionalidad que va más allá de la simple ocupación del tiempo de ocio, donde los seres humanos, como consecuencia de sus necesidades expresivas, comunicativas y emocionales interaccionan, de manera más creativa o más pasiva, con flujos de información simbólicos, persiguiendo cierto impacto estético, expresivo, cognitivo, emocional o espiritual sobre sí mismos o sobre los demás. Estas interacciones se pueden materializar en actos aislados o en espacios de relación social y se pueden articular tanto a través de sistemas de intercambio formales y reglados como el mercado, la educación, o las organizaciones culturales (empresas, organizaciones e instituciones) o informales y poco estructuradas como resultado natural de la interacción social.”

José Ramón Insa  | Espacio Rizoma

Existen muy diferentes campos semánticos para abrazar el concepto de cultura. Uno son tomados desde el ámbito teórico-racional y otros desde el ámbito empírico. La necesidad de una convergencia entre ambos es absoluta para crear espacios de responsabilidad pública. En periodos de recesión como el actual se produce también una paradoja: se busca una especie de movimiento perpetuo en el que se intenta dar apariencia de normalidad a través de hinchar programas de modo demasiado artificial. Este encadenamiento de eventos continuos supone más una metáfora de la intencionalidad de representaciones que de una ejecución de procesos de construcción de cultura. Estaría bien aprovechar la situación para detenerse mínimamente y reflexionar. Sin embargo, construir un corpus teórico en las administraciones es una auténtica quimera que continuamente se tumba desde criterios economicistas e hiperactividad programática. Sin una perspectiva de futuro amplio se gestiona desde la inercia y en ocasiones desde la ocurrencia, una subjetividad hipertrofiada que no es sino el reflejo de una interpretación parcial de la realidad circundante. Estas posiciones de “seguridad” eximen de seguir pensando y es una posible causa de que la cultura local no siga avanzando en la misma proporción que avanza la calle.  Unas posiciones que se aferran a una especie de “política de la intrascendencia” preocupada por intereses limitados a las lógicas del poder.

Publicat originalment en el context de les jornades Interacció, aquest text de Jordi Oliveras recull una reflexió situada sobre el paper d’aquests espais en la construcció de debat cultural. Més enllà de la crònica, planteja una pregunta que continua oberta: fins a quin punt els espais professionals generen realment pensament compartit o reprodueixen dinàmiques ja establertes. Interacció el recupera perquè apunta a una tensió persistent entre participació formal i incidència real en les polítiques culturals. (n. de l'e., 2026)
  

  
Durant anys, la sostenibilitat s’ha pensat a partir de tres dimensions: economia, medi ambient i cohesió social. Aquest text introdueix un desplaçament que encara avui estructura el debat: la necessitat d’incorporar-hi la cultura. No com un àmbit més, sinó com el conjunt de valors, pràctiques i imaginaris que condicionen la manera com les societats es desenvolupen. Rellegir-lo avui permet reconèixer fins a quin punt aquesta idea s’ha consolidat en el discurs i fins a quin punt continua pendent en la pràctica de les polítiques públiques. (n. de l'e., 2026)
  
  
El desenvolupament sostenible s’ha articulat tradicionalment al voltant de tres dimensions: economia, medi ambient i cohesió social. Diversos investigadors i organismes internacionals han començat a defensar que la cultura hauria d’incorporar-se com una dimensió pròpia d’aquest model. 
  

Organització dels sistemes culturals públics

En un estudi sobre el Canadà, Mònica Gattinger i Diane Saint Pierre  parlen d’una tendència cap a la hibridació de models en l’evolució dels sistemes culturals públics de forma que els de matriu anglosaxona adopten formes de matriu continental i al seu torn, aquests incorporen dispositius i lògiques de matriu britànica. Seguint aquesta lògica, el Quebec va crear el seu consell de les arts el 1992, mentre que Ontario es dotava d’una estructura ministerial. Aquesta tendència a la formació de models mixtes es pot fer extensiva a la majoria dels casos analitzats amb diferents pesos i intensitats. Tanmateix, això no ha comportat precisament la simplificació dels sistemes culturals, i ha fet més complexa si s’escau, la seva governança i fiscalització.