governança cultural
Processos de decisió, coordinació i participació que intervenen en la definició de l’acció cultural pública.
Criteri
S’aplica a continguts que analitzen relacions entre administracions, institucions, sector cultural i ciutadania, així com models de governança multinivell o col·laborativa.
Quatre assaigs breus que exploren com la creativitat pot redefinir el futur de les ciutats i orientar polítiques urbanes més sensibles, complexes i habitables.
L’editorial Comedia publica una sèrie de quatre textos de Charles Landry dedicats al concepte de ciutat creativa. El conjunt proposa una lectura estratègica del desenvolupament urbà contemporani
Els dos textos analitzats comparteixen un mateix desplaçament de fons: la cultura deixa de ser pensada com un sector específic per esdevenir una peça dins les noves formes de governar la ciutat. Aquesta ampliació aparent obre oportunitats, però també introdueix amb força els límits estructurals de les polítiques culturals en l’escala urbana.
Què estan fent les ciutats europees per facilitar la mobilitat d’artistes i professionals de la cultura i què en podem aprendre des de l’àmbit local.
Un número de la revista PH que qüestiona els consensos del sector i planteja si la crisi pot ser una oportunitat per redefinir el sentit del patrimoni
El Pla d’Acció Cultural de La Llagosta posa el focus en una qüestió estructural: com construir cohesió i projecte cultural en un municipi dens, fragmentat per infraestructures i amb una forta dependència de la iniciativa associativa.
L’etiqueta d’“elefant blanc” aplicada als equipaments culturals no és fixa ni definitiva. Tal com mostra l’article de Daniel Paül i Agustí, centres inicialment qüestionats poden acabar integrant-se amb èxit en el paisatge cultural d’una ciutat. El problema no és tant aquesta possible transformació com els criteris que la fan possible. L’anàlisi de diversos casos europeus i llatinoamericans revela que el canvi d’imatge dels equipaments s’ha construït sovint sobre bases fràgils: l’augment de visitants, la capacitat d’atreure turisme o la percepció de dinamisme econòmic, mentre queden en segon pla les repercussions socials, culturals i territorials reals.
Un article acadèmic revisa críticament el “model Barcelona” de polítiques culturals. La ciutat ha combinat el discurs de la ciutat creativa amb el de la sostenibilitat cultural, però l’aplicació d’aquest model mostra tensions en participació, equipaments i governança urbana.
La cultura s’ha convertit en un element central en les estratègies de desenvolupament urbà.
Les dades de la Xarxa de Museus Locals mostren un increment de visitants i un esforç creixent en la producció d’exposicions i en la gestió de col·leccions. Els museus municipals continuen consolidant-se com una infraestructura cultural de proximitat.
Els museus que formen part de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona continuen ampliant la seva activitat i el seu públic. L’any 2012 els 64 museus integrats a la xarxa, repartits en 52 municipis, van registrar 991.671 visitants, un increment del 4,8 % respecte al 2011.
Un informe comparatiu revela la fragilitat estructural del sector i proposa bases per a polítiques més sòlides i coherents.
L’Arts Education Monitoring System (AEMS) és un projecte de recerca europeu (2011–2013) impulsat per la Comissió Europea amb l’objectiu d’establir un marc comú d’anàlisi per comparar l’estat de l’educació artística i cultural als estats membres.
Aquest article ajuda a entendre un moment fundacional de les polítiques culturals catalanes. Més que descriure actuacions sectorials, analitza com la cultura es va convertir en una peça central del projecte de construcció nacional impulsat per la Generalitat restaurada durant els primers anys d’autogovern. Una lectura especialment útil per comprendre alguns debats que continuen presents anys després.
