governança cultural
Processos de decisió, coordinació i participació que intervenen en la definició de l’acció cultural pública.
Criteri
S’aplica a continguts que analitzen relacions entre administracions, institucions, sector cultural i ciutadania, així com models de governança multinivell o col·laborativa.
Històricament, les polítiques de cooperació internacional han tractat la cultura com un element complementari. Un recurs útil per donar visibilitat a projectes, reforçar identitats o acompanyar processos socials. Aquest informe impulsat per la Comissió Europea proposa una lectura diferent: la cultura no apareix només com un ornament del desenvolupament, sinó com una infraestructura capaç de generar ocupació, cohesió social, participació democràtica i transformació econòmica.
Al llarg dels anys, el desenvolupament s’ha explicat des d’una lògica de necessitats. Alimentació, habitatge, salut, creixement econòmic. La cultura apareixia després, gairebé com un complement que arribava un cop resoltes les qüestions “essencials”. L’article de Patrice Meyer-Bisch, publicat a la revista Kult-ur, qüestiona frontalment aquesta jerarquia i proposa un desplaçament conceptual de gran abast: els drets culturals no són un afegit del desenvolupament, sinó la seva gramàtica profunda.
Llegit avui, el text no només descriu transformacions. Interpel·la directament la pràctica de les polítiques culturals locals. Si la cultura és un sistema en relació constant amb altres sistemes, la pregunta ja no és com gestionar-la millor, sinó des d’on i amb quins marcs es prenen les decisions que la configuren.(n. de l'e., 2026)
El text de Robert Palmer sobre l’Agenda 21 de la cultura no és tant una revisió del document com una advertència: el marc amb què s’ha pensat la política cultural local ha quedat desbordat pels canvis culturals dels darrers anys. El que està en joc no és només una actualització tècnica, sinó un desplaçament en la manera d’entendre la cultura i el seu lloc dins les polítiques públiques.
L’article analitza el projecte Marca España com un cas paradigmàtic d’instrumentalització de la cultura en les polítiques públiques contemporànies. El punt de partida és clar: en un context global on el valor simbòlic és central, la cultura esdevé un actiu estratègic per a la competitivitat econòmica i la projecció internacional dels estats. El problema no és aquest desplaçament en si mateix, sinó com es produeix i amb quines conseqüències.
El Pla preveu tres tipus d’accions en funció del destinatari: accions adreçades a les empreses natives digitals (empreses que utilitzen les noves tecnologies com a base de la creació: videojocs, apps de continguts culturals, empreses de 3D, etc.), accions destinades a les empreses culturals tradicionals (empreses dels sector editorial, musical, audiovisual, arts escèniques, visuals, etc.) i accions transversals.
El documental “MACBA: la dreta, l’esquerra i els rics”, produït pel col·lectiu SUB (Societat U de Barcelona), revisa l’origen i l’evolució del Museu d’Art Contemporani de Barcelona i utilitza el seu cas per obrir un debat sobre les polítiques públiques d’art contemporani
Viladecavalls afronta el repte de construir un projecte cultural en un municipi fragmentat territorialment i amb una forta dependència del teixit associatiu. El Pla d’Acció Cultural proposa convertir aquesta dispersió en una oportunitat de cohesió, situant la cultura com a eix vertebrador de comunitat i estratègia municipal.
L’article analitza l’activació de solars urbans com un procés que travessa un desplaçament clar: d’una pràctica informal i sovint marginal a un objecte progressivament incorporat en les polítiques municipals. El punt de partida són iniciatives sorgides des de la ciutadania, horts urbans, espais autogestionats, usos temporals, que intervenen sobre solars en desús com a resposta directa a situacions de buit urbà, crisi econòmica i manca d’espais disponibles. Aquestes pràctiques no neixen com a política, sinó com a acció situada.
Un informe d’Antonios Vlassis analitza el paper de l’excepció cultural en les negociacions del Partenariat Transpacífic i els equilibris de poder entre els diferents actors implicats.
El municipi de Sant Esteve Sesrovires va elaborar un Pla d’equipaments culturals amb l’objectiu d’analitzar la situació dels espais culturals locals i orientar-ne la planificació futura.
