governança cultural
Processos de decisió, coordinació i participació que intervenen en la definició de l’acció cultural pública.
Criteri
S’aplica a continguts que analitzen relacions entre administracions, institucions, sector cultural i ciutadania, així com models de governança multinivell o col·laborativa.
Evan P. Cleave | University of Western Ontario - Electronic Thesis and Dissertation Repository. Paper 2065
Abstract
Over the past three decades, place branding has emerged as a strategy for local economic development for municipalities in Canada and globally, as communities seek to (re)assert themselves in a dynamic global economic market. Due to the infancy of the research domain – as it has only been in the last 15 years that place branding has received critical academic attention – there are several major lacunae within the existing scholarship: (i) current research is primarily focused on Europe; (ii) research has mainly focused on nation branding and the largest urban centres, so place branding within ‘typical’ municipalities is not well understood; (iii) there are few testable models or hypotheses that have been developed; (iv) most is conducted through one-off case studies, and therefore it is difficult to make generalizations or conclusions; and (v) most place branding privileges tourism attraction as the context of study.
Una proposta metodològica que estructura com els municipis poden construir sistemes d’indicadors culturals útils per planificar, seguir i avaluar polítiques públiques.
L’estudi de Vicente Coll-Serrano, Salvador Carrasco-Arroyo, Olga Blasco-Blasco i Luis Vila-Lladosa, publicat a Política y Sociedad (vol. 51, núm. 2, 2014), presenta una arquitectura metodològica per dissenyar un Sistema d’Indicadors Culturals Locals
L’informe europeu situa les institucions culturals al centre del diàleg intercultural. La qüestió no és tant el diagnòstic com la capacitat real de modificar pràctiques i estructures.
L’article analitza la relació entre els models de política cultural i les formes que adopten els equipaments culturals, proposant un desplaçament clau en la seva interpretació: si durant bona part del segle XX els equipaments responien als models nacionals de política cultural, en el context contemporani són els models locals els que en determinen la configuració. Aquesta hipòtesi no és menor. Implica assumir que els equipaments ja no són només infraestructures culturals, sinó dispositius inscrits en estratègies urbanes, econòmiques i de governança que operen a escala local.
Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA)
El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha ideat una agenda d'acció a l'àmbit de la gestió cultural que es converteixi en un 'full de ruta' per a una millor adaptació i capacitat de resposta a la digitalització. Aquesta agenda, a partir de les opinions d'informadors i investigadors qualificats, vol generar debat i reflexió sobre totes les qüestions que afecten directament la gestió cultural.
La crisi econòmica i l’esgotament d’un determinat model d’expansió urbana van deixar moltes ciutats plenes d’espais sense ús, equipaments infrautilitzats i projectes inacabats. El document Estratègies de reactivació transitòria d’actius urbans en desús, publicat per la Diputació de Barcelona, proposa una lectura especialment significativa d’aquest escenari: abans de continuar construint, calia aprendre a reutilitzar.
El document parteix d’una operació clara: situar les aliances creatives no com a pràctiques perifèriques, sinó com a instruments estratègics de política cultural. En el marc del Pla de Treball per a la Cultura 2011–2014 de la Unió Europea, el grup OMC defineix aquestes aliances com a cooperacions entre institucions culturals i altres sectors com educació, empresa, salut o recerca, orientades a transferir capacitats creatives i generar noves formes de treball.
El document presenta el creixement del MACBA no com una ampliació puntual, sinó com una reconfiguració del seu paper dins la ciutat. Des de la seva fundació el 1995 en el context de la transformació del Raval, el museu s’ha pensat com una institució vinculada al seu entorn social, intel·lectual i urbà. El pla d’usos que es desplega el 2014 parteix d’aquesta trajectòria i la projecta cap a una nova escala, amb la incorporació de nous espais i la redefinició de les seves relacions amb els públics i el territori.
Llegit avui, el document anticipa molts debats que encara continuen oberts en les polítiques culturals locals: fins a quin punt la sostenibilitat forma part realment dels criteris de programació, contractació o finançament? Què implica revisar les pràctiques culturals des d’una perspectiva ecològica? I sobretot: pot la cultura continuar parlant de transformació social sense revisar les condicions materials que sostenen la seva pròpia activitat? (n. de l'e., 2026)
Al llarg dels anys, la sostenibilitat ambiental s'ha tractat en el sector cultural sobretot com una qüestió tècnica: reciclatge, eficiència energètica o reducció de residus.
