governança cultural

  
L’article de Montserrat Moliner s’inscriu en el context de la crisi econòmica i institucional iniciada el 2008 i pren com a cas la creació de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya l’any 2010 per formular una crítica directa a una manera de construir polítiques culturals des de l’administració. El punt de partida és clar i contundent: les xarxes no es poden decretar. Neixen de complicitats, de pràctiques compartides i de processos de treball sostinguts en el temps.
  

Cercle de Cultura 

Amb motiu de les darreres eleccions municipals el Cercle de Cultura ha fet pública la declaració: Als consistoris catalans constituïts el 13 de juny de 2015.

--------------

Els resultats de les darreres eleccions municipals indiquen clarament una major exigència ciutadana per millorar l'assignació dels recursos públics.

Des del Cercle de Cultura valorem els efectes positius que aquest procés de renovació democràtica pot tenir sobre la governança pública.

Oriol Cendra Planas, tècnic de cultura; Fotografia: 125 aniversari de la comparsa dels Nans nous, Berga, 2015

L'article ha estat publicat a Tornaveu. Associacionisme i cultura. En aquesta versió hi afegeixo unes Notes finals en què incorporo dos comentaris crítics rebuts rebuts arrel de la seva publicació i que considero interessants per ampliar el focus de debat.

En aquest article defenso que el programa en matèria de cultura de BCN en Comú hauria de generar bones expectatives a la cultura associativa i popular de la capital de Catalunya: desplegar i articular el potencial de les Comissions de carrer de les festes majors o bonificar el model ateneístic de gestió dels equipaments de proximitat són dues línies de treball plenament concordants amb aquest programa.

  
Llegit avui, el document manté una vigència notable. Molts equipaments culturals continuen incorporant vocabulari participatiu sense modificar substancialment les estructures de poder que organitzen la institució. Esdevenir públic continua interpel·lant una pregunta clau: fins a quin punt les institucions estan disposades a compartir realment la capacitat de definir què és cultura, com es governa i qui hi pot intervenir?. De fet, aquest projecte, Esdevenir Públic (2014-2015), va resultar guanyador de la primera convocatòria del Premi Internacional Innovació Cultural del CCCB, però el mateix centre no es va veure amb la capacitat de realitzar-lo.(n. de l'e., 2026)
  
  
Les polítiques culturals durant dècades van entendre el museu com una eina de democratització cultural. Obrir portes, ampliar audiències i facilitar l’accés als continguts semblava suficient per legitimar la funció pública de la institució.

Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA)

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) ha publicat  el 'Decàleg per al foment del mecenatge i el patrocini cultural', que proposa una sèrie d’estratègies de política governamental alhora que informa a agents culturals i entitats donants sobre recursos en aquest àmbit. El document s’ha elaborat amb l’objectiu d’establir unes bases per reorientar la transformació de les polítiques culturals, econòmiques i fiscals fins ara vigents.

L'estraperlista

Ja fa uns mesos que, per circumstàncies o perquè hi ha alguna cosa ‘calent’ a l’ambient preelectoral, he anat assistint a un munt d’actes i trobades relacionades amb polítiques culturals i els nous canvis de paradigma, canvis que, inevitablement, ens estan avocant a una nova realitat cultural de la qual anem aprenent sobre la marxa a base de bufetades la majoria de les vegades, perquè ens agafa reaccionant i no ‘accionant’. Algunes de les trobades m’han fet realment qüestionar-me un munt de coses que fins llavors no m’havia parat a pensar i la solució als enigmes de les quals encara no en tinc resposta. Iniciatives com el ‘Debat Interacció, Els reptes de les polítiques culturals locals’ organitzat el passat mes de desembre pel CERC -Diputació de Barcelona, al qual va assistir un gran nombre de professionals disposats a experimentar amb els llenguatges, i on se’ls va proposar apropar-los, mitjançant l’intercanvi proactiu d’opinions, a plantejaments i realitats i projectes ja existents, projectes que res tenen a veure amb les clàssiques fórmules de la gestió cultural típica de manual d’administració pública, és a dir, ciutadans/espectadors, sinó amb ciutadania activa fent-se lloc en el seu territori, que proposa i exigeix espai actiu i veu i vot per crear i fer cultura, per exemple.

Agència Catalana del Patrimoni Cultural  (ACdPC)

El Departament de Cultura impulsarà 548 accions al patrimoni cultural de Catalunya amb el que s'estima que s’aconseguirà un 8% més de visitants el 2015 respecte el 2014. En aquest primer trimestre de 2015, els equipaments gestionats per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultura han incrementat en un 7% els visitants. L'Agència Catalana del Patrimoni Cultural és l’entitat pública encarregada de dur a terme aquestes 548 accions que s’articulen al voltant de quatre blocs estratègics: impuls del sector del Patrimoni Cultural Nacional a través de la promoció de les xarxes temàtiques dels museus nacionals i de les xarxes territorials de museus, increment de l’ús social del patrimoni, impuls de la conservació del patrimoni i la recerca, i increment dels recursos destinats al patrimoni cultura amb la cerca de noves vies de finançament.

  
El Pla d’acció per a l’enfortiment de la dimensió territorial de la política cultural de Fonollosa posa el focus en una realitat molt concreta: com articular culturalment un municipi dispers, format per diversos nuclis que funcionen amb lògiques pròpies.  

  
  
  
Al llarg de molt de temps, el comissariat d’exposicions s’ha presentat com una pràctica de selecció, ordenació i legitimació artística. El comissari apareixia com la figura capaç de construir un relat coherent i donar sentit públic a unes obres determinades. Però què passa quan les pràctiques artístiques deixen de produir-se des de l’autoria individual i es construeixen a través de processos col·laboratius, mediacions socials i relacions comunitàries? El text d’Oriol Fontdevila, publicat dins el projecte Transductores 3, entra directament en aquesta tensió.