governança cultural

 
   
Aquest article de Ramon Parramon és rellevant perquè documenta un desplaçament que interpel·la moltes pràctiques culturals contemporànies: el pas de l’acció crítica impulsada per individus o petits col·lectius cap a la construcció de xarxes capaces de sostenir processos de transformació més amplis. L’autor utilitza la trajectòria de Santiago Cirugeda i del col·lectiu Recetas Urbanas per analitzar com les pràctiques d’intervenció urbana, inicialment centrades en l’ocupació temporal de l’espai i l’exploració dels límits de la legalitat, evolucionen cap a formes d’organització col·laborativa basades en la participació, l’autoconstrucció i la creació de xarxes.

  
L’article de Jean Caune aborda una qüestió estructural de les polítiques culturals contemporànies: la manera com l’Estat, en organitzar i legitimar el camp cultural, ha acabat configurant també els seus límits. La institucionalització de la cultura ha permès ampliar l’accés a les obres i desplegar infraestructures territorials, però al mateix temps ha contribuït a consolidar jerarquies estètiques i a restringir el reconeixement de determinades pràctiques.
  

  
Una guia comparada que connecta economia de la cultura, governança i planificació per millorar la gestió d’equipaments escènics i culturals
  

Aquest llibre ofereix una anàlisi integral de la gestió d’equipaments escènics des de diverses disciplines, amb l’objectiu de proposar un model flexible capaç d’adaptar-se a contextos institucionals i territorials diferents. Les aportacions dels professors Bonet i Schargorodsky combinen comparativa internacional i reflexió aplicada, posant en diàleg experiències europees i llatinoamericanes per extreure estratègies transferibles a un ampli ventall d’equipaments culturals.

Jaron Rowan | Traficantes de sueños

«Té cabuda una cultura lliure d’estat en les institucions?» Jaron Rowan reflexiona al voltant d’aquesta idea, fent un repàs del camí traçat per l’anomenada cultura lliure, de les seves limitacions i dels reptes amb què s’enfronten avui el sector cultural i les institucions amb un canvi de paradigma que està transformant el funcionament tradicional de l’estat envers el sector cultural. Aquest llibre és, primer de tot, una crida a les formacions polítiques del canvi per no oblidar el poder de la cultura en la transformació cap a una societat més rica i democràtica.

CoNCA

En la seva missió d’assessorar el Govern en política cultural, el CoNCA realitza avaluacions estratègiques dels grans equipaments culturals de Catalunya. En aquest cas, s’acaba de publicar el document corresponent al Gran Teatre del Liceu.

D’aquesta avaluació, que abasta les temporades entre 2012-2016, destaquem les recomanacions que fa l’equip del CoNCA en matèria d’estratègia de preus (s’aconsella una formulació de caràcter públic que potenciï l’accessibilitat), d’oferta pedagògica i immersió de públics en el llenguatge operístic, de la seva vessant més social (garantint la cohesió social a través del desenvolupament de polítiques específiques) o la funció pública del Liceu, que inclogui un suport a la creació i l’encabiment de propostes innovadores i artistes emergents.

Compromiso Empresarial | Fundación Compromiso y Transparencia

Open data, impactes i beneficis, transparència... són aspectes essencials de la gestió cultural actual. Pilar Gonzalo, membre del Departament de Comunicació del Museu Reina Sofía de Madrid i directora del ‘Foro de Cultura y Buenas Prácticas’, a més de membre de la comunitat Interacció des del 2014, reflexiona sobre aquestes i altres qüestions d’interès a la revista «Compromiso empresarial», dirigida per Esther Barrio, que des del 2005 impulsa l’intercanvi de bones pràctiques entre el sector social i l’empresa.

Col·lectiu Sinapsis per al CoNCA

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha organitzat la jornada «L'ecosistema de la formació artística a Catalunya. Un punt de trobada» amb l’objectiu de presentar l’exhaustiu informe – 400 pàgines – de mapatge dels ensenyaments artístics de caràcter professional a Catalunya, realitzat pel col·lectiu Sinapsis, i que aspira a ser un instrument útil per a l’articulació d’un sistema formatiu sòlid.

  
Aquest article sobre el “model Calatrava” proposa una lectura crítica d’un dels relats més estesos en les polítiques urbanes recents: la idea que la cultura, especialment en forma de grans equipaments i esdeveniments, pot actuar com a motor principal de transformació urbana. A partir del cas de València, el text examina els efectes d’aquest model sobre la resiliència de la ciutat, posant-lo en contrast amb altres experiències com Bilbao o el 22@ de Barcelona.

  
L’article d’Antoni Ramon Graells i Guillem Aloy Bibiloni analitza dos projectes singulars situats als límits físics i simbòlics de la ciutat: la Cartoucherie de Vincennes, a París, i la proposta de «Ciutat del Teatre» de Montjuïc, a Barcelona. A través de la comparació entre ambdós casos, els autors mostren com les arts escèniques han buscat sovint espais perifèrics per desenvolupar formes alternatives de creació, producció i relació amb la ciutadania.

  
Aquest informe parteix d’una constatació que incomoda el camp de les polítiques culturals: la relació entre cultura i desigualtat social és àmpliament intuïda, sovint invocada, però poc demostrada i encara menys traduïda en accions concretes. El text no ofereix tant respostes com un marc per pensar millor aquesta relació, situant-la en un terreny que desborda la idea de consum cultural i obliga a incorporar conceptes com exclusió social, capacitats i participació. El seu valor no rau en l’aportació empírica concloent, sinó en la manera com ordena un camp fragmentat i ple de pressupòsits poc examinats.