governança cultural

Econcult

El Departament d'Economia Aplicada a la Cultura (Econcult) de la Universitat de València acaba de publicar el documental que relata el procés participatiu d'elaboració de les línies programàtiques incloses en el Pla Estratègic Cultural Valencià 2016-2020 "Fes cultura", dissenyat per l’equip coordinat per Pau Rausell, membre d’Interacció, amb la col·laboració de 156 agents culturals de tots els sectors.

El vídeo recull la presentació del pla al Palau de les Arts de València —del qual ens vam fer ressò en aquesta entrada— davant 400 agents culturals, amb les opinions d’especialistes com Xavier Cubeles (Coordinador del Pla Estratègic de la Cultura de Catalunya) o Ramón Zallo (Coordinador del Pla Basc de la Cultura), amb qui es revisen en forma de conversa les tendències actuals, i les contribucions d’alguns dels agents que han pres part del procés de participació.

  
  
El text de César Rendueles publicat a Periférica Internacional  és una de les impugnacions més severes al relat beneït de les “classes creatives” i de la cultura com a motor natural de transformació social. Escrit en ple període posterior a la crisi financera i a l’esclat del relat de la bombolla immobiliària espanyola, l’article proposa una lectura especialment dura del paper que han jugat els sectors culturals en la consolidació del capitalisme postfordista.

Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació

La revista de cultura, poder i societat «Debats» ha publicat el seu darrer número, vol. 130/2, en el qual aborda la problemàtica relació entre la cultura i l’estat, que comença amb una excel·lent introducció de Joaquim Rius-Ulldemolins que repassa les sinèrgies que s’han vingut donant entre els dos àmbits, i que compta amb aportacions de figures rellevants de l’àmbit de la recerca acadèmica que analitzen temes com la politització i instrumentalització de la cultura o el paper que exerceix com a agent de canvi social.

Aquest número reivindica un debat més profund a l’estat en matèria de polítiques culturals, fins ara molt desconnectat d’altres països de referència, com el Regne Unit o França, i de les noves tendències com «com l’agencialització de la política cultural, els límits de l’acció pública i les seues inèrcies, la crítica al seu elitisme de facto i al seu rol legitimador de l’especulació i la gentrificació o la politització de la cultura i les seues potencialitats i límits transformadors».

  
L’article de Per Mangset aborda un dels conceptes més citats i, alhora, més ambigus de la política cultural contemporània: el principi d’arm’s length, entès com el mecanisme que hauria de garantir una separació efectiva entre el poder polític i les decisions sobre finançament artístic. El text parteix d’una constatació rellevant: malgrat que aquest principi és invocat com a pilar de les polítiques culturals en molts països, la seva interpretació i aplicació són extraordinàriament diverses i sovint contradictòries.
  

 
   
Marta Álvarez Guillén proposa un recorregut per la crítica institucional a l'Estat espanyol, des del boom museístic dels anys noranta fins a l'aparició de nous models basats en la mediació, la cultura lliure i el procomú. El text no és només una història dels museus contemporanis. És també una reflexió sobre les polítiques culturals, sobre la relació entre institucions i moviments socials i sobre les possibilitats d'una nova institucionalitat cultural capaç de superar la lògica de l'espectacle i del consum cultural. 

 
   
Aquest article de Ramon Parramon és rellevant perquè documenta un desplaçament que interpel·la moltes pràctiques culturals contemporànies: el pas de l’acció crítica impulsada per individus o petits col·lectius cap a la construcció de xarxes capaces de sostenir processos de transformació més amplis. L’autor utilitza la trajectòria de Santiago Cirugeda i del col·lectiu Recetas Urbanas per analitzar com les pràctiques d’intervenció urbana, inicialment centrades en l’ocupació temporal de l’espai i l’exploració dels límits de la legalitat, evolucionen cap a formes d’organització col·laborativa basades en la participació, l’autoconstrucció i la creació de xarxes.

  
L’article de Jean Caune aborda una qüestió estructural de les polítiques culturals contemporànies: la manera com l’Estat, en organitzar i legitimar el camp cultural, ha acabat configurant també els seus límits. La institucionalització de la cultura ha permès ampliar l’accés a les obres i desplegar infraestructures territorials, però al mateix temps ha contribuït a consolidar jerarquies estètiques i a restringir el reconeixement de determinades pràctiques.
  

  
Una guia comparada que connecta economia de la cultura, governança i planificació per millorar la gestió d’equipaments escènics i culturals
  

Aquest llibre ofereix una anàlisi integral de la gestió d’equipaments escènics des de diverses disciplines, amb l’objectiu de proposar un model flexible capaç d’adaptar-se a contextos institucionals i territorials diferents. Les aportacions dels professors Bonet i Schargorodsky combinen comparativa internacional i reflexió aplicada, posant en diàleg experiències europees i llatinoamericanes per extreure estratègies transferibles a un ampli ventall d’equipaments culturals.

Jaron Rowan | Traficantes de sueños

«Té cabuda una cultura lliure d’estat en les institucions?» Jaron Rowan reflexiona al voltant d’aquesta idea, fent un repàs del camí traçat per l’anomenada cultura lliure, de les seves limitacions i dels reptes amb què s’enfronten avui el sector cultural i les institucions amb un canvi de paradigma que està transformant el funcionament tradicional de l’estat envers el sector cultural. Aquest llibre és, primer de tot, una crida a les formacions polítiques del canvi per no oblidar el poder de la cultura en la transformació cap a una societat més rica i democràtica.

CoNCA

En la seva missió d’assessorar el Govern en política cultural, el CoNCA realitza avaluacions estratègiques dels grans equipaments culturals de Catalunya. En aquest cas, s’acaba de publicar el document corresponent al Gran Teatre del Liceu.

D’aquesta avaluació, que abasta les temporades entre 2012-2016, destaquem les recomanacions que fa l’equip del CoNCA en matèria d’estratègia de preus (s’aconsella una formulació de caràcter públic que potenciï l’accessibilitat), d’oferta pedagògica i immersió de públics en el llenguatge operístic, de la seva vessant més social (garantint la cohesió social a través del desenvolupament de polítiques específiques) o la funció pública del Liceu, que inclogui un suport a la creació i l’encabiment de propostes innovadores i artistes emergents.