governança cultural

  
  
La censura sovint s’associa a contextos autoritaris o a pràctiques del passat. Aquest text la situa en un present molt més proper i reconeixible, on la regulació de l’expressió cultural passa sovint pel terreny judicial. Els casos que recull no són excepcions, sinó indicadors d’una tensió més profunda sobre els límits de la llibertat d’expressió. Rellegir-lo avui permet entendre que la censura no desapareix, es transforma. I que la seva presència obliga a revisar de manera constant les garanties culturals en el marc democràtic. (n. de l'e., 2026)
  
  
Cal entendre la censura no només com a acte puntual, sinó com a part d’una dinàmica política més àmplia en què la cultura esdevé espai de disputa.
  

  
Aquest article de Nicolás Barbieri permet tornar sobre un moment que va generar grans expectatives en les polítiques culturals locals: l’arribada dels anomenats ajuntaments del canvi després de les eleccions municipals de 2015. L’autor no en fa un balanç ni una celebració. Prefereix formular preguntes sobre què va canviar realment en les polítiques culturals de ciutats com Barcelona, Madrid o Saragossa i fins a quin punt aquelles experiències van aconseguir transformar les lògiques tradicionals de l’acció cultural pública.
  

  
L'interès per la cultura com a factor de desenvolupament local ha anat més enllà de la conservació del patrimoni o de la promoció del turisme. Aquest document de l'OCDE, elaborat com a text de base de la conferència Unleashing the Transformative Power of Culture and Creativity for Local Development (Venècia, 2018), proposa un canvi de perspectiva: la cultura no és només un sector econòmic ni un servei públic, sinó un ecosistema capaç de generar creativitat, cohesió social, innovació i desenvolupament territorial.

  
El capítol IV de Industrias culturales y creativas. Perspectivas, indicadores y casos proposa una lectura crítica d’un dels grans dispositius culturals urbans de les darreres dècades: les fàbriques de creació. Andrea Estankona Loroño descriu com aquests espais apareixen en el context postindustrial, enmig de la globalització, la crisi sistèmica i la consolidació de la creativitat com a recurs econòmic estratègic.
  

  
Les polítiques culturals a Catalunya han viscut en les darreres dècades una paradoxa persistent. D’una banda, la cultura ha guanyat centralitat social, econòmica i simbòlica com mai abans. De l’altra, s’ha instal·lat una sensació recurrent de crisi, de desgast del model i de manca d’horitzó compartit. El llibre de Rius Ulldemolins, Martínez Illa i Martín Zamorano proposa una hipòtesi clara per entendre aquesta tensió: el problema no és tant la cultura com la manera com s’ha governat.
  

  
   
La digitalització s’ha incorporat al discurs cultural amb una promesa gairebé automàtica: més accés, més públics, més participació. Aquest informe europeu obliga a matisar aquesta narrativa. El digital no és només una eina que amplia l’abast, sinó un desplaçament profund en la manera com es produeix, es distribueix i es governa la cultura. I aquest desplaçament posa en qüestió moltes de les categories amb què encara operen les institucions.
  

  
L’article d’ Oriane Calligaro La politique européenne de la culture parteix d’una constatació que travessa tota la construcció europea en matèria cultural: la inexistència d’una política cultural pròpiament dita i, alhora, la presència constant de la cultura en múltiples àmbits d’intervenció. Aquesta ambivalència no és anecdòtica. Defineix un camp d’acció fragmentat, subordinat al principi de subsidiarietat i sotmès a tensions estructurals que no s’han resolt amb el temps. La cultura apareix com una categoria expansiva i ambigua, capaç de designar alhora patrimoni, indústries culturals, formes de vida i sistemes de valors, fet que dificulta la seva delimitació com a objecte de política pública i explica la seva instrumentalització en altres camps.
  

Bertrand Allamel | Libréchange

Què és culturalment correcte? A grans trets, seria aquella cultura fomentada per les administracions públiques, que deixa fora de joc justament el que considera culturalment incorrecte. És lògic per tant, finançar entre tots, les accions culturals que finalment aprofiten només uns pocs?

  
Les conclusions del Foro Cultura y Medio Rural (2017) proposen un desplaçament que no és menor: deixar de pensar la cultura en el món rural com un recurs complementari per començar a entendre-la com una infraestructura central de sosteniment social, econòmic i demogràfic. El document no ofereix un model tancat, però sí un marc que obliga a revisar moltes de les inèrcies amb què s’han abordat les polítiques culturals en aquests territoris.
  

 
   
Jean-Michel Lucas proposa una crítica frontal a la política cultural francesa: no n’hi ha prou amb “refondar-la”; cal abandonar les ficcions que encara sostenen la seva legitimitat.

Aquest text és especialment útil perquè no discuteix només els instruments de la política cultural, sinó les seves creences de fons.