governança cultural

  
Una mirada als principis i valors que orienten la cooperació cultural com a pràctica indispensable per articular accions més equitatives, democràtiques i rellevants en l’espai públic.
  

Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans.

  
L’informe Creative Europe: Towards the Next Programme Generation parteix d’un reconeixement que en el moment de la seva publicació ja és compartit en el marc europeu: la cultura ha deixat de ser un àmbit sectorial per esdevenir un vector central de transformació econòmica, social i territorial. Els sectors culturals i creatius no només generen ocupació i valor econòmic, sinó que incideixen en la cohesió social, l’atractivitat de les ciutats i la capacitat d’afrontar reptes contemporanis . Aquest reconeixement, però, no es tradueix en una arquitectura política proporcional.
  

  

La comunicació de la Comissió Europea Building a stronger Europe: the role of youth, education and culture policies situa educació, joventut i cultura al centre del projecte europeu en un moment de forta incertesa política i social. El document parteix d’una idea significativa: la cohesió europea no es pot sostenir només sobre instruments econòmics o financers, sinó també sobre processos culturals i educatius capaços de generar pertinença, confiança democràtica i capacitat crítica.
  

  
La relació entre cultura i educació sovint es presenta com una suma de sectors que han de col·laborar. Les experiències més innovadores mostren una realitat més profunda: els reptes socials contemporanis obliguen a repensar qui decideix, qui participa i qui assumeix responsabilitats en la construcció dels espais comuns. La governança cultural esdevé així una qüestió educativa, i l'educació una pràctica de ciutadania cultural.

  
Quan la tecnologia entra a l’educació artística, què canvia realment?  Creativitat, experimentació i condicions perquè la innovació no sigui només una promesa. 
  

La tecnologia fa temps que ha deixat de ser un element perifèric en la cultura i en l’educació. Forma part de la manera com aprenem, creem, compartim i ens relacionem. La qüestió, per tant, ja no és si ha d’entrar o no en aquests àmbits. La qüestió és una altra: què transforma realment quan hi entra.

  
Cultural Value Scoping Project

Informe de la Dra. Patrycja Kaszynska, elaborat per King’s College London per a l’Arts & Humanities Research Council i la Paul Hamlyn Foundation, en col·laboració amb Arts Council England. Publicat l’agost de 2018.
  

El debat sobre el valor de la cultura havia acumulat una quantitat considerable de recerca, dades i iniciatives. El Cultural Value Scoping Project parteix d’una pregunta més ambiciosa: què cal perquè aquest coneixement sigui realment útil per a les persones que produeixen cultura, investiguen, dissenyen polítiques o decideixen sobre el finançament?

  
El marc de competències del Consell d’Europa i el paper de la cultura en la formació ciutadana
  

La democràcia acostuma a associar-se a institucions, eleccions, lleis o sistemes de representació. Amb menys freqüència ens preguntem quines capacitats necessiten les persones per viure democràticament. Aquesta és la qüestió que aborda Competencies for Democratic Culture: Living Together as Equals in Culturally Diverse Democratic Societies, un informe del Consell d’Europa que proposa un marc de referència per a l’educació democràtica.

  
Lectura prèvia per a Interacció 2018 – Sobre la humanitat dels humans
  

Si la cultura és una forma d'habitar el món, l'aprenentatge no pot reduir-se a l'adquisició de continguts. Aquesta és una de les idees que travessa Interacció 2018 i que apareix també en molts dels projectes que, des de fa anys, exploren les relacions entre educació, arts i creació.

  
El document d’Icíar Alzaga Ruiz analitza comparativament el model francès dels intermittents du spectacle i el sistema espanyol de contractació temporal dels artistes en espectacles públics, situant el debat en el marc de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El text parteix d’una constatació clara: el treball cultural funciona sovint sobre una temporalitat estructural que els ordenaments laborals han intentat regular sense resoldre del tot les tensions entre flexibilitat productiva i protecció social.
  

  
El web de bones pràctiques impulsat per CGLU no és només un repositori d’experiències. És una eina que articula cultura, desenvolupamentsostenible i govern local en un mateix marc de lectura.(n. de l'e., 2026)

  
Fa tot just uns dies la Comissió de cultura de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU) anunciava el llançament d’un nou web sobre “cultura, ciutats i ODS”, que aplega bones pràctiques culturals d’arreu del món basades en el desenvolupament local sostenible, fruit dels 15 anys de treball d’aquesta xarxa. Com a membre de l’equip que ha fet possible aquesta plataforma, també coneguda com a “OBS”, m’agradaria explicar-vos en què consisteix i com podeu treure’n el màxim profit, tant si sou càrrecs electes, tècnics en cultura, gestors culturals, investigadors...