governança cultural

  
L’Informe sobre el estado de la cultura en España 2018 no és només un diagnòstic sectorial. És, sobretot, la constatació d’un desplaçament: la cultura continua present en el discurs institucional, però ha perdut centralitat efectiva en les decisions polítiques i econòmiques.
  

  
L’article sobre el centre sociocultural Can Batlló analitza una experiència singular de gestió comunitària sorgida en un antic espai industrial de Barcelona. El text estudia com un moviment veïnal va aconseguir transformar una reivindicació urbana històrica en un projecte cultural i social autogestionat, convertint Can Batlló en un cas rellevant per entendre noves formes de producció cultural i governança urbana.
  

  
Rellegit avui, El arte de la mediación continua sent valuós perquè no tracta la mediació com una tècnica. La tracta com una disputa sobre el funcionament mateix de les institucions culturals i sobre les condicions polítiques que defineixen què pot ser reconegut com a art. (n. de l'e., 2026)
  
Durant molt de temps, la mediació cultural es va explicar com un mecanisme de connexió entre l’obra i el públic. Una funció intermèdia destinada a facilitar la comprensió de l’art i ampliar-ne l’accés. Però aquesta definició aparentment neutra amaga una qüestió molt més decisiva: qui controla les condicions a partir de les quals una obra adquireix sentit i legitimitat pública?

  
L’article de  Jean-Michel Lucas Reconstruire la politique culturelle  parteix d’un diagnòstic sense concessions: la política cultural francesa es troba en un carreró sense sortida. Ni les reformes anunciades ni les fórmules habituals, descentralització, educació artística, increment de subvencions, han aconseguit alterar una inèrcia marcada per la repetició. En aquest context, Jean-Michel Lucas proposa un desplaçament més radical: abandonar les “ficcions necessàries” que han sostingut el sistema i reconstruir les polítiques culturals a partir de noves legitimitats democràtiques.
  

  
L’article de Lluís Bonet i Emmanuel Négrier analitza el gir participatiu de les polítiques culturals contemporànies i mostra fins a quin punt la participació s’ha convertit en un concepte central però també ambigu dins el camp cultural. El text parteix d’una idea important: no existeix una única forma de participació cultural, perquè cada paradigma de política cultural produeix la seva pròpia manera d’entendre la relació entre institucions, creadors i ciutadania.
  

  
Participatory Governance of Cultural Heritage és un informe elaborat per un grup d’experts dels estats membres de la Unió Europea en el marc del Work Plan for Culture 2015-2018. El seu punt de partida és una constatació: la participació en la gestió del patrimoni ha estat àmpliament reconeguda en convencions, legislacions i discursos institucionals, però ha tingut dificultats per passar del nivell retòric al de les pràctiques concretes. L’objectiu de l’informe és precisament abordar aquest desplaçament i oferir orientacions perquè la governança participativa formi part de la gestió ordinària del patrimoni cultural.
  

  
L’avaluació dels equipaments culturals es planteja, en aquest article de 2017, com una exigència inherent a qualsevol política pública que mobilitza recursos i genera expectatives de retorn social. El text parteix d’una premissa clara: no n’hi ha prou amb programar, produir o exhibir activitats culturals; cal poder verificar si aquestes responen als objectius definits, si utilitzen adequadament els recursos disponibles i quin impacte real tenen en la societat.

Contracrònica de la presentació de l’informe del CoNCA “La participació cultural a Catalunya 2013-2016” a l’Auditori del MACBA, el 16 de maig de 2018. Podeu llegir la crònica en aquest enllaç.

La sala fa sentor de claveguera: no és un bon presagi. Hi hem entrat a través d’una obertura al terra de la plaça Joan Coromines. Mentre el carrer bull d’activitat (patinadors, ballarins desinhibits i barcelonins d’arreu amb set de primavera i cervesa) ens aixopluguem al subsol per parlar de cultura: es presenta l’informe “La participació cultural a Catalunya 2013-2016”. Una escala caragolada ens ha conduït fins a l’espai diàfan i de sostre baix on es farà la xerrada. L’Auditori del MACBA sembla un búnquer.

   
Cap a una xarxa de polítiques culturals: connectar experiències per enriquir pràctiques
  

Davant de reptes globals calen solucions globals. L’actual panorama socioeconòmic mundial s’estén més enllà de les fronteres físiques i simbòliques i té repercussions en l’àmbit local. Pel que fa a les polítiques culturals, cada vegada és més necessari establir lligams en el terreny supranacional

  
Innovació, innovació, innovació. Innovació educativa, innovació cultural, innovació en el si de les empreses i de l’administració. Innovació is in the air. Si el teu discurs no inclou la innovació no t’escolto: no estàs à la page. L’hem sentida tant, aquesta paraula, que comença a resultar poc innovadora. Ens omplim la boca amb un concepte que cada vegada que el pronunciem es buida una mica més de significat.