governança cultural
Processos de decisió, coordinació i participació que intervenen en la definició de l’acció cultural pública.
Criteri
S’aplica a continguts que analitzen relacions entre administracions, institucions, sector cultural i ciutadania, així com models de governança multinivell o col·laborativa.
Cultura = transformació. Aquesta és la fórmula amb la qual es presentava el Mutare, una jornada de conferències i debats organitzada per la Fundació Carulla i que va tenir lloc el 16 de maig a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm. Entre olles de cocció amb pell d’aram i col·leccions d’ampolles antigues, el que va fermentar a la sala de màquines van ser les idees de més d’un centenar d’agents de la cultura.
Les ciutats europees estan incorporant l’educació cultural dins de les seves agendes urbanes per moure el focus més enllà de la transmissió de coneixements cap a la construcció de capacitats de participació i interpretació cultural.
La xarxa de grans ciutats europees Euro Cities, va debatre a Oulu sobre les possibilitats de relació que oferia la cultura infantil i l’educació cultural en l’àmbit local.
Els museus ja no són només contenidors de col·leccions. Aquest article de Kyra Romero proposa entendre algunes antigues fàbriques reconvertides en equipaments culturals com a peces estratègiques d’una xarxa territorial més àmplia. A partir dels casos del mNACTEC i del MUHBA, l’autora defensa que el patrimoni industrial pot actuar com una infraestructura cultural capaç de connectar ciutat, memòria i desenvolupament territorial.
La idea de “teatre nacional” posa en qüestió què significa representar una cultura i perquè aquesta designació no és només simbòlica sinó també política, social i pràctica.
Ara fa més de vint anys s’inaugurava oficialment el Teatre Nacional de Catalunya. L’onze de setembre de 1997 el president Jordi Pujol pujava el teló a una de les grans infraestructures culturals de finals dels anys noranta.
Una reflexió sobre com la cultura no és només un espai d’expressió sinó un motor de creació i innovació que connecta persones, coneixement i pràctiques emergents per respondre als reptes contemporanis.
L'avaluació dels projectes culturals ha deixat de ser una qüestió exclusiva dels finançadors per convertir-se en una competència estratègica de les organitzacions culturals. The Evaluation Journey: A Toolkit for Cultural Operators (2017), elaborat per Dagna Gmitrowicz i Marie Le Sourd amb un pròleg de Jordi Baltà, s'inscriu en aquest canvi de perspectiva.
Una reflexió sobre com les pràctiques educatives i culturals es construeixen en col·lectiu i com les comunitats —les tribus— esdevenen espais d’aprenentatge, suport i transformació.
En els darrers anys, el concepte de “relacions culturals” s’ha estès en l’àmbit internacional com una manera de pensar la cultura més enllà de les fronteres estatals. No obstant això, aquesta expansió no ha anat acompanyada d’una definició clara ni d’un marc compartit. Més que un concepte estable, les relacions culturals funcionen com un camp de pràctiques on conviuen interessos, valors i estratègies sovint contradictoris. El debat no és només terminològic. Té conseqüències directes sobre com es dissenyen i s’avaluen les polítiques culturals.
Andrea Fernández Novo y Sergio Torres Pascual [Ed.] | Fundación Alternativas
La necessitat de l’informe s’empara en el lema de “sin avances científicos no hay progreso posible”. Sobre la ciència sempre es diu una cosa i es relaciona amb la poca inversió que s’ha fet en ella i també en el que ha patit el sector al llarg de la crisi. Igual que l’economia, amb els seus cicles fluctuants, la ciència i la tecnologia (d’ara en endavant CiT), també han sofert el decreixement i l’expansió a cavall de l’economia. Aquestes conclusions són superficials pot ser, per això el text vol fer un diagnòstic profund de la salut de la ciència a Espanya.
La censura sovint s’associa a contextos autoritaris o a pràctiques del passat. Aquest text la situa en un present molt més proper i reconeixible, on la regulació de l’expressió cultural passa sovint pel terreny judicial. Els casos que recull no són excepcions, sinó indicadors d’una tensió més profunda sobre els límits de la llibertat d’expressió. Rellegir-lo avui permet entendre que la censura no desapareix, es transforma. I que la seva presència obliga a revisar de manera constant les garanties culturals en el marc democràtic. (n. de l'e., 2026)
Cal entendre la censura no només com a acte puntual, sinó com a part d’una dinàmica política més àmplia en què la cultura esdevé espai de disputa.
