equipaments culturals

  
La participació ciutadana en cultura sovint s’invoca com a principi, però no sempre es concreta en pràctiques operatives. El quadern de la Diputació de Barcelona sobre biblioteques introdueix un desplaçament interessant: no tracta la participació com un complement del servei, sinó com una condició per definir-lo. La biblioteca ja no es pensa només com un equipament que ofereix serveis, sinó com un espai que es construeix amb la comunitat des de l’inici.  

  
Actualment, el debat sobre els equipaments culturals comença a desplaçar-se des de l'arquitectura icònica i les polítiques de desenvolupament de públics cap a una pregunta més subtil: què fa que un equipament arribi a formar part de la vida quotidiana dels seus habitants?

  
Els museus fa temps que declaren voler atraure el públic familiar. Programen activitats, adapten continguts i generen materials específics. Tot i això, la presència real de les famílies no respon a aquest esforç. Aquest estudi posa el focus en aquesta distància: no tant en què ofereixen els museus, sinó en com decideixen les famílies el seu temps d’oci i per què el museu continua sense formar part central d’aquest imaginari.  

  
  
La segona edició del Cercle de Comparació Intermunicipal de Museus Locals amplia notablement la participació i comença a convertir els indicadors en una eina d'aprenentatge col·lectiu. L'interès principal del document ja no és demostrar que és possible comparar serveis municipals, sinó mostrar com aquesta comparació alimenta processos de millora, transferència de coneixement i treball en xarxa.

  
L’envelliment de la població acostuma a aparèixer en els debats públics com una qüestió demogràfica, sanitària o econòmica. Aquesta tesi doctoral de Wang Qin, presentada a la Universitat de Barcelona, intenta desplaçar parcialment aquesta mirada i situar l’arquitectura com una infraestructura capaç d’incidir directament en el benestar emocional i cognitiu de les persones grans.

  
L’informe del CoNCA 2017 situa el debat cultural en un terreny menys visible però decisiu: el del finançament i la seva arquitectura. Més enllà de les xifres, el document interroga el model i posa en evidència les seves tensions encara no resoltes.
  

Museus de ciència
Vladimir de Semir

Periodista, director del suplement de ciència de 'La Vanguardia' i fundador de l’Observatori de la Comunicació Científica (UPF).

En el segle XXI s’ha perdut el sentit de parlar d’espais per divulgar la ciència, ja ho són tots. Hem passat d’una societat de la informació en què predominava la tecnologia, fins a una societat del coneixement, en què el cervell hi té un paper més important.

"L'altre dia, caminant pel carrer" -comença el filòsof Enric Puig- "em vaig trobar a un noi i una noia fent-se fotos. Tenien una càmera que semblava professional, i es canviaven els rols segons estiguessin en un o altre lloc. Molt lliures quan se situaven davant de la càmera, molt seriosos i professionals si es trobaven darrere". Puig va parlar amb ells, i va saber que després pujarien algunes d'aquestes fotos a diverses plataformes a Internet. “No es guanyaven la vida amb allò”, van reconèixer, però hi dedicaven un temps i un esforç considerables.

Museu del Gas

Eva Buch, directora de l’àrea de Patrimoni i Formació de la Fundació Gas Natural-Fenosa.

Eva ens ofereix una visió dels museus corporatius que volen mostrar altres objectes que obres d’art. Cal explicar perquè prenen aquesta línia, diu que la ciutadania encara entén que exposin col·leccions artístiques però no ciència i tecnologia. I ens fa qüestionar-nos on comença i on acaba el concepte «art». No és artístic un cyborg? No emociona?

Diana Escobar, biòloga, museòloga i màster en Societat de la informació i el coneixement (UOC). Des de 2008 és responsable del programa Barcelona Ciència de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, al qual recentment s’ha afegit el programa d’Innovació de la Direcció d’Innovació, Coneixement i Arts Visuals.

Diana ens explica breument que les activitats de ciència a l’Ajuntament de Barcelona van començar de forma sistemàtica quan Carme Prats, aleshores directora dels centres i museus de ciències de Barcelona, es van organitzar les tardors de ciències i el portal de divulgació de ciència Medciències i La Talaia.