arts i creació

  
  
Llegit des d’avui, l’informe conserva intacta la seva força perquè identifica una tensió que encara travessa moltes polítiques culturals contemporànies: com incorporar la digitalització sense convertir la cultura en una experiència completament desmaterialitzada, individualitzada i dependent de les plataformes tecnològiques. (n. de l'e., 2026)

   
La pandèmia de la COVID-19 va accelerar un debat que ja feia temps que circulava dins les polítiques culturals: fins a quin punt la digitalització podia transformar, o substituir, l’experiència cultural presencial. L’informe Live arts in the virtualising world, publicat per l’IETM el maig d'aquest any, recull aquest moment de desconcert i el converteix en una reflexió crítica sobre el futur de les arts en viu. El text no nega les possibilitats del món digital. Però sí que qüestiona una idea que en aquells primers mesos de confinament començava a consolidar-se amb força: que la virtualització podia resoldre estructuralment la crisi de les arts escèniques.
  

Un cop llegit, aquest text d’Emmanuel Négrier és una provocació útil. En un moment en què la independència artística es reivindica sovint com un principi irrenunciable, l’autor proposa una idea més desafiant intel·lectualment: la creació artística no es desenvolupa fora de les relacions de dependència, sinó dins d’una trama d’interdependències que impliquen poders polítics, econòmics, socials i culturals.

El silenci es va arribar a apoderar dels carrers, però també de les sales de concerts, de les nits i dels caps de setmana sense tarimes ni patis de butaques, sense pistes de ball. Va regnar una pau inusual que forçosament ens aboca a la música enllaunada i digital, però en qualsevol cas, no més viva que els codis binaris que la feien sonar a casa.

La música per fi s’està desconfinant. Sembla ser que aquest estiu que aviat comença ens promet poder gaudir-la en viu, de nou, però diferent. Quin procés de desconfinament viu la música i quines són les opcions que trobarem per gaudir dels directes l’estiu del 2020? Veiem-ne algunes opcions:

  
Les festes majors commemoren un fet important de la història o tradició d'un municipi, esdevenen un dels esdeveniments més destacats de cada població, i són el punt de trobada d'una comunitat local que es reuneix anualment a l'entorn d'uns escenaris comuns i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d'uns referents simbòlics compartits.
  

  
La poesia també canvia de lloc a mesura que es transformen les maneres de trobar-nos i de comunicar-nos. Recollim algunes iniciatives que traslladen la creació poètica a les xarxes socials i a les pantalles, ampliant els seus espais de circulació i recepció. Més enllà de circumstàncies excepcionals, aquestes experiències posen de manifest una transformació que ja és en marxa: la poesia deixa de viure exclusivament en la pàgina escrita i explora nous formats, nous suports i noves formes de lectura, escolta i participació.
  

 El món cal·ligràfic de la dissenyadora Maria Montes.
 

El dissenyador Claude Dieterich acostumava a començar les seves classes de cal·ligrafia amb un aforisme d'Alphonse de Lamartine (1790-1869): les lletres són símbols que transformen la matèria en esperit. Frases vistoses a banda, no sempre queda clara la diferència entre cal·ligrafia, lettering i tipografia. Les tres disciplines emanen de l'escriptura, de lletres i paraules que componen els significants que equivalen a significats. A grans trets, la cal·ligrafia és l'art d'escriure les lletres. El lettering, l'art de dibuixar-les. I la tipografia. l'art de dissenyar-les.

  
La creació artística contemporània acostuma a explicar-se des de les ciutats. Els grans centres culturals, les xarxes professionals, els mercats i les infraestructures urbanes continuen funcionant com el relat dominant sobre on passa la cultura i des d’on es legitima. El text de Marta Ricart proposa justament desplaçar aquesta mirada. Aprenent a moure’ns pels estrats dels processos creatius no defensa el món rural com un refugi idealitzat ni com una reserva de tradició. El presenta com un espai capaç de generar formes específiques de creació, relació i producció cultural.
  

  
Aquest estudi de la Comissió Europea és especialment interessant perquè intenta fer visible un sector difícil d’observar amb les estadístiques culturals convencionals. Publicat aquest 2020 i plantejat com a continuació de l’inventari europeu de 2003, analitza conjuntament el circ tradicional i el circ contemporani per identificar-ne la situació socioeconòmica, les condicions professionals, la formació, la mobilitat, la capacitat d’innovació i l’accés al finançament europeu.

  
Des lieux pour penser : musées, bibliothèques, théâtres parteix d’una pregunta poc habitual en l’anàlisi dels equipaments culturals: què fan els espais culturals a la nostra manera de pensar? El volum, publicat per ICOM–ICOFOM el 2018 en el marc del projecte interdisciplinari Ces lieux où l’on pense, reuneix una quarantena llarga d’estudis de cas sobre museus, biblioteques, teatres, exposicions i altres espais culturals.

Redoble de tambors i suor freda. El circ ja està acostumat a fer equilibris i no només al trapezi, també en la seva gestió diària. Sobretot pel que fa a la creació de públics i la promoció d'un circ que ja no arriba en caravana anunciant-se amb cartells de colors enganxats amb cola, sinó que necessita d'unes estructures amb unes polítiques i suports que permetin fer-lo arribar a tota la ciutadania i a tots els racons del país.