arts i creació

Culture Action Europe, The European Network of Cultural Centres, International network for contemporary performing arts i Trans Europe Halles

Malgrat passar desapercebudes massa sovint, les pràctiques artístiques i socioculturals que es desenvolupen a les àrees no urbanes tenen un gran potencial. Així ho consideren els autors d’aquest breu, sintètic i a la vegada suggeridor document, que recorda al lector el fet que aproximadament el 80% del territori de la Unió Europea és constitueix per àrees rurals, remotes i muntanyoses, en les quals hi viu més de la meitat de la població del continent.

Últimament, els sentiments populistes i antieuropeistes estan creixent i, al mateix temps, cal tenir en compte una realitat cada vegada més marcada per l’emergència climàtica. Precisament per això el document "Beyond the urban. Contemporary arts and culture in non-urban areas as keys to a sustainable and cohesive Europe" es planteja contribuir a:

• Integrar la cultura en totes les polítiques que s’ocupin de les zones no urbanes i perifèriques, incloent les polítiques regionals i de cohesió de la UE
• Aconseguir que l’acció cultural de la UE s’adapti millor als reptes i aspiracions rurals.

Sembla ser que el complement d’aquest estiu no serà -només- les xancletes o el banyador. Sota un sol de justícia a ple estiu i encara que sigui de camí a la platja, caldrà tapar-nos boca i nas sota la mascareta. Hi ha lloc per a poques excepcions. La duen treballadors durant llargs torns de feina, tothom al transport, a qualsevol equipament i als espais públics; i molt especialment -per allò de donar exemple- els personatges públics, encara que sigui per imatge. És precisament aquesta imatge amb un gran poder de convicció i representació del moment actual que molt ràpidament ha provocat que artistes i grafiteres d’arreu del món, plasmin als murs i a la xarxa aquest complement que en pocs mesos ha arribat a formar part de la nostra vida quotidiana. 

  
  
Llegit des d’avui, l’informe conserva intacta la seva força perquè identifica una tensió que encara travessa moltes polítiques culturals contemporànies: com incorporar la digitalització sense convertir la cultura en una experiència completament desmaterialitzada, individualitzada i dependent de les plataformes tecnològiques. (n. de l'e., 2026)

   
La pandèmia de la COVID-19 va accelerar un debat que ja feia temps que circulava dins les polítiques culturals: fins a quin punt la digitalització podia transformar, o substituir, l’experiència cultural presencial. L’informe Live arts in the virtualising world, publicat per l’IETM el maig d'aquest any, recull aquest moment de desconcert i el converteix en una reflexió crítica sobre el futur de les arts en viu. El text no nega les possibilitats del món digital. Però sí que qüestiona una idea que en aquells primers mesos de confinament començava a consolidar-se amb força: que la virtualització podia resoldre estructuralment la crisi de les arts escèniques.
  

Un cop llegit, aquest text d’Emmanuel Négrier és una provocació útil. En un moment en què la independència artística es reivindica sovint com un principi irrenunciable, l’autor proposa una idea més desafiant intel·lectualment: la creació artística no es desenvolupa fora de les relacions de dependència, sinó dins d’una trama d’interdependències que impliquen poders polítics, econòmics, socials i culturals.

El silenci es va arribar a apoderar dels carrers, però també de les sales de concerts, de les nits i dels caps de setmana sense tarimes ni patis de butaques, sense pistes de ball. Va regnar una pau inusual que forçosament ens aboca a la música enllaunada i digital, però en qualsevol cas, no més viva que els codis binaris que la feien sonar a casa.

La música per fi s’està desconfinant. Sembla ser que aquest estiu que aviat comença ens promet poder gaudir-la en viu, de nou, però diferent. Quin procés de desconfinament viu la música i quines són les opcions que trobarem per gaudir dels directes l’estiu del 2020? Veiem-ne algunes opcions: