Interacció

 
Una pel·lícula, una sèrie o una novel·la no són polítiques únicament pel seu contingut o per la intenció de qui les crea. Jean-Pierre Esquenazi proposa desplaçar l’atenció cap als públics i observar com una comunitat pot apropiar-se d’un producte cultural, relacionar-lo amb la seva experiència social i convertir-ne la interpretació en una presa de posició pública.

La distinció entre obra d’art i producte de la indústria cultural ha reservat sovint a la primera la capacitat d’interrogar políticament el món. Esquenazi considera que aquesta separació respon a una jerarquia cultural construïda històricament. El fulletó, el cinema, el jazz o les sèries televisives han estat rebutjats com a entreteniments comercials abans de ser reconeguts com a objectes dignes d’anàlisi. Per estudiar-ne la possible dimensió política, l’autor proposa tractar obres d’art i productes industrials com a objectes simbòlics que adquireixen sentit en la relació amb els públics.

La qüestió central ja no és si un producte cultural és polític en si mateix, sinó per a quin públic arriba a exercir una funció política i en quines circumstàncies. El sentit polític no és una propietat permanent de l’obra. Apareix quan un col·lectiu la desplaça del marc habitual del consum o de l’apreciació estètica i la situa dins d’un conflicte social concret.

Els casos de The Color Purple, Dynasty i Star Trek mostren diferents formes d’aquest procés. Grups de dones afroamericanes van trobar en la pel·lícula de Spielberg una representació de les seves relacions familiars i de gènere que no coincidia amb la lectura dels intel·lectuals afroamericans que l’havien rebutjada. Una part del públic homosexual va convertir Dynasty en una celebració paròdica i compartida de la identitat gai. Diversos grups de seguidores de Star Trek van reinterpretar personatges i relacions des de perspectives feministes i homosexuals. Aquestes lectures partien d’elements presents en les obres i els reorganitzaven a partir de l’experiència social dels col·lectius.

Esquenazi recorre al concepte de «comunitat d’interpretació» de Stanley Fish per assenyalar que els significats no són produïts de manera estrictament individual. Una interpretació política necessita una comunitat que comparteixi experiències i estratègies de lectura, elabori una comprensió col·lectiva i disposi d’alguna capacitat per introduir-la en l’espai públic.
  

Un producte cultural industrial esdevé una obra política quan una comunitat d’interpretació s’hi reconeix, hi objectiva una dimensió conflictiva de la seva vida social i converteix aquesta lectura en una declaració pública.
  

Amb Stuart Hall, l’autor descriu aquesta relació com una articulació entre el producte industrial i la producció col·lectiva de significats. Amb Judith Butler, l’explica com una interpel·lació que altera la posició habitual dels espectadors i provoca una rèplica. L’obra deixa de funcionar només com a entreteniment i es converteix en una manera de reformular la situació del grup, reconèixer-se com a subjecte col·lectiu i adquirir una nova capacitat d’actuar.

L’obra política funciona així com una paràfrasi de la realitat. No es limita a representar una situació social, sinó que permet veure-la des d’una perspectiva diferent i formular una posició davant seu. El valor d’un producte cultural residiria, finalment, en la seva disponibilitat per generar apropiacions i trajectòries de significació diferents. L’obra deixa de ser un objecte amb un sentit estable i passa a entendre’s com una successió de processos socials.

El model ajuda a evitar que la dimensió política d’una obra es dedueixi automàticament del tema tractat o de les intencions de l’autoria. També permet distingir la recepció activa de la politització efectiva: no tota interpretació divergent adquireix presència pública ni genera capacitat d’acció. L’article desenvolupa menys les desigualtats que determinen quines comunitats poden fer circular les seves interpretacions. Institucions culturals i mitjans no ofereixen les mateixes possibilitats de visibilitat a tots els públics. La producció col·lectiva de significat és una forma d’agència cultural, i les seves condicions materials continuen distribuint-se de manera desigual.

En aquest context, el repte per a les institucions culturals no és només ampliar l’accés, sinó crear les condicions perquè els públics puguin elaborar i fer circular interpretacions pròpies sense que la institució en defineixi per endavant els límits de legitimitat.
  
  

Referència

Esquenazi, J.-P. (2011). Quand un produit culturel industriel est-il une « œuvre politique »? Réseaux, 167(3), 189–208. https://doi.org/10.3917/res.167.0189