valor públic de la cultura

  
El món de les parelles, ja se sap, és divers i complex. Més enllà del mite romàntic de la mitja taronja, hi ha parelles que tot i semblar d’allò més lògiques, resulten complicades i no acaben de quallar. Penseu que educació i cultura podria ser una d’aquestes parelles? De les que aparentment casa molt bé, però que massa sovint necessita de la mediació de tercers per resoldre la seva relació? Potser els seus problemes tenen origen en els seus objectius diferenciats, entenent per objectius que l’educació qüestiona i la cultura, en canvi, ofereix respostes.

  
Sovint associem l’aprenentatge amb l’escola, els currículums i els sistemes d’avaluació. Tanmateix, una part significativa del que sabem, imaginem i compartim es construeix fora dels espais formals. Aprenem observant, participant, equivocant-nos, interpretant el món i, sobretot, relacionant-nos amb els altres.

  
El marc de competències del Consell d’Europa i el paper de la cultura en la formació ciutadana
  

La democràcia acostuma a associar-se a institucions, eleccions, lleis o sistemes de representació. Amb menys freqüència ens preguntem quines capacitats necessiten les persones per viure democràticament. Aquesta és la qüestió que aborda Competencies for Democratic Culture: Living Together as Equals in Culturally Diverse Democratic Societies, un informe del Consell d’Europa que proposa un marc de referència per a l’educació democràtica.

  
Lectura prèvia per a Interacció 2018 – Sobre la humanitat dels humans
  

L'educació acostuma a associar-se a escoles, instituts i universitats. La cultura, en canvi, es vincula a biblioteques, museus, teatres o centres culturals. Aquesta separació sembla tan natural que sovint oblidem que és relativament recent i que condiciona profundament la manera com entenem l'aprenentatge.

  
Una aproximació crítica a què entenem per cultura popular a partir de les diverses definicions i relats conceptuals que travessen aquest concepte des de la teoria cultural i la pràctica social
  

A l’entrada del divendres 13 de juliol vam parlar de turisme cultural. Acostar-se a aquest concepte és tot un repte perquè no té una definició clara. Si "turisme" i "cultura", per si sols, són conceptes que se’ns escapen de les mans quan els volem acotar, "turisme cultural" és una categoria encara més problemàtica. Passa el mateix amb “cultura popular”.

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

‘I am your worst fear, I am your best fantasy’
 

Fa molt temps que aquest lema es va convertir en una icona dels moviments d’alliberament sexual arrel de les protestes de Stonewall a Nova York un 28 de juny de 1969.

  
Rellegit avui, El arte de la mediación continua sent valuós perquè no tracta la mediació com una tècnica. La tracta com una disputa sobre el funcionament mateix de les institucions culturals i sobre les condicions polítiques que defineixen què pot ser reconegut com a art. (n. de l'e., 2026)
  
Durant molt de temps, la mediació cultural es va explicar com un mecanisme de connexió entre l’obra i el públic. Una funció intermèdia destinada a facilitar la comprensió de l’art i ampliar-ne l’accés. Però aquesta definició aparentment neutra amaga una qüestió molt més decisiva: qui controla les condicions a partir de les quals una obra adquireix sentit i legitimitat pública?

  
La filosofia acostuma a aparèixer en els debats educatius com una matèria més del currículum. Matthew Lipman proposa una mirada diferent: convertir-la en una manera d’aprendre. El seu treball situa el pensament crític, creatiu i curós al centre del procés educatiu i defensa que educar no consisteix només a transmetre coneixements, sinó també a formar ciutadans capaços de deliberar, argumentar i participar en la vida democràtica.

  
Els estudis culturals van transformar la manera d’entendre la cultura contemporània. Stuart Hall i altres autors van desplaçar el focus des de les grans obres cap a les pràctiques quotidianes, la cultura popular i els mecanismes de poder que travessen la producció cultural.
  

Deia Plató que la ciutat l’havien de governar els savis, és a dir els filòsofs, perquè només ells coneixen la idea de justícia.