pensament cultural

  
La guia presentada a Interacció proposa un marc d’avaluació que va més enllà dels indicadors numèrics i acompanya el disseny i seguiment de projectes culturals i educatius amb una visió social i qualitativa.
  
  

Tanquem un cicle, s’ha acabat el projecte que ens ha dut de cap durant tants mesos. Ha arribat l’hora de fer la memòria del nostre projecte cultural i sabem que com a institució necessitarem dades. Farem algun gràfic amb les dades recollides i ho tindrem resolt, però i si ens preguntem per l’impacte?

  
En els darrers anys, el debat sobre la desigualtat de gènere dins el sector cultural ha deixat de centrar-se únicament en la representació simbòlica de les dones per començar a interrogar també les condicions materials que estructuren les trajectòries professionals. L’informe del CoNCA Desigualtats de gènere en l’ocupació cultural a Catalunya s’inscriu plenament en aquest desplaçament. El document no es limita a constatar desequilibris de presència, sinó que intenta entendre com operen les desigualtats en l’accés, la progressió professional, el reconeixement i la visibilitat dins del sistema cultural català.
  

  
Hi ha tecnologies que arriben com una eina i d’altres que acaben convertint-se en un marc cultural. La intel·ligència artificial sembla avançar en aquesta segona direcció. El volum Human Decisions. Thoughts on AI, impulsat per la Unesco i la xarxa universitària Netexplo, no presenta la IA només com una innovació tecnològica, sinó com una transformació profunda de la relació entre humans, coneixement i presa de decisions.

  
 Podríem estar d'acord o no amb aquesta sentència. Però el fet és que sense jugar, potser si que la vida es fa un joc més difícil.

  
La retirada no va ser només una retirada, és sinònim de l'exili de milers de persones davant d'un feixisme que avançava esmicolant tothom i tot el que quedava de la República, ara fa just 80 anys.

  
En els darrers anys, el terme “cultura digital” s’ha instal·lat amb força en el discurs de les polítiques culturals. Aquest text proposa una pregunta inecessària: i si aquesta expressió ja no explica res? Quan la digitalització travessa totes les pràctiques culturals, potser el problema no és incorporar el digital, sinó deixar de tractar-lo com una categoria separada. Rellegir-lo avui permet revisar un llenguatge que sovint dona per resolta una transformació que, en realitat, continua oberta. (n. de l'e., 2026)
  

Per què parlem tant de cultura digital? Una reflexió crítica sobre l’ús recurrent d’un terme que sovint amaga més confusions que precisió conceptual.
  

  
La nostra cultura és cada vegada més global. A això hi ha contribuit la tecnologia, però també un 'passat' colonitzador que ens va apropar a cultures llunyanes, massa sovint de la pitjor manera. Si bé es segueix treballant en el postcolonialisme, aquest és el llegat històric que tenim i son molts els reptes que s'encaren, com ara la restitució del patrimoni expoliat per part dels estats colonitzadors o la reconstrucció de la memòria de les cultures colonitzades. Sobretot, fer entendre com de perillós pot ser tocar aquelles coses que ens son alienes, sinó veieu-ho:

  
Aquest breu article de Philippe Scieur resulta especialment inspirador perquè desplaça la mirada de la mediació cultural com a tècnica de relació amb els públics cap a una qüestió més profunda: la manera com les societats organitzen la convivència, la decisió i l’acció col·lectiva als territoris.  

  
Què fem amb els passats que una societat voldria oblidar?
  

Oblidar forma part de la memòria individual. La memòria col·lectiva funciona d’una altra manera: allò que una societat recorda, oblida o deixa fora del relat comú depèn també de les decisions que pren sobre el seu passat.

  
L’article Transformant el paper de l’educació a les institucions culturals a través dels projectes d’integració de l’art en educació (Arts Integration) proposa una revisió de fons de la relació entre cultura i educació, històricament marcada per la distància i la desconnexió. El text parteix d’un diagnòstic clar: les polítiques culturals a Catalunya han tendit a situar l’educació en un lloc secundari, subordinada a la difusió i sovint desvinculada dels processos de creació i pensament cultural.