Recursos i publicacions

  
L’article de Joaquim Rius-Ulldemolins i Verònica Gisbert aborda una qüestió que sovint es dona per descomptada però rarament s’analitza amb prou precisió: la dificultat real de transformar les polítiques culturals locals, fins i tot en contextos de canvi polític intens. A partir dels casos de Madrid i Barcelona (2015-2018), el text desmunta una expectativa molt estesa: que un canvi de govern i de discurs comporta automàticament un canvi de polítiques.
  

  
El text de Joan Subirats no proposa una política cultural en el sentit clàssic del terme. Proposa una manera de mirar-la. I aquest desplaçament és rellevant perquè situa el debat allà on sovint queda desdibuixat: en la relació entre cultura, educació i ciutat com a espai concret de vida, conflicte i transformació.
  

  
Aquest article té valor perquè anticipa un llenguatge que després s’ha fet molt més habitual: el de la cultura com a infraestructura de posicionament territorial i relacional, no només com a oferta o patrimoni.

Ara bé, també té un risc:  si la llegim només com una “eina xula de mapatge”, perd força. El que hi ha al darrere és una pregunta més incisiva: què passa quan comencem a tractar el museu com a actor de poder? I això obre debats molt interessants per al món local sobre mesura, legitimitat, ciutat i projecció.(n. de l'e., 2026)

  
Durant anys, la relació entre cultura i desenvolupament urbà s’ha mogut entre dues posicions difícils de conciliar. D’una banda, la cultura s’ha convertit en una paraula central en els discursos sobre innovació, competitivitat i qualitat de vida urbana. De l’altra, les polítiques públiques han continuat treballant sovint amb indicadors febles, parcials o directament inexistents a l’hora d’avaluar què aporta realment la cultura a una ciutat. El resultat és conegut: la cultura és invocada constantment com a motor de transformació urbana, però continua sent un dels àmbits més difícils de mesurar amb criteris comparables i operatius.
  

  
Aquest article és especialment interessant perquè introdueix una perspectiva poc habitual en l'estudi de les polítiques culturals. En lloc de comparar els models segons el grau d'intervenció pública o els seus objectius, Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i Lluís Bonet proposen analitzar com s'articulen les competències culturals entre els diferents nivells de govern.

  
El llibre de Jorge Luis Marzo traça una història del fake que connecta art, representació i postveritat. La qüestió no és només distingir veritat i mentida, sinó entendre com es construeixen.

  
Hi ha tecnologies que arriben com una eina i d’altres que acaben convertint-se en un marc cultural. La intel·ligència artificial sembla avançar en aquesta segona direcció. El volum Human Decisions. Thoughts on AI, impulsat per la Unesco i la xarxa universitària Netexplo, no presenta la IA només com una innovació tecnològica, sinó com una transformació profunda de la relació entre humans, coneixement i presa de decisions.

  
Les transformacions tecnològiques i socials plantegen nous reptes per a la preservació del patrimoni cultural. Una jornada de debat reflexiona sobre com canvien els criteris, les eines i els actors implicats en la conservació del patrimoni en el context contemporani.
  

  
El llibre El trabajo cultural, de Toby Miller, analitza les condicions socials, econòmiques i polítiques que estructuren el treball cultural i les desigualtats que travessen les indústries creatives.
  

Un cop feta la lectura d'aquest text és interessant perquè desplaça el debat sobre l’educació artística des de les activitats puntuals cap a la construcció d’aliances estables entre escoles, artistes i equipaments culturals. Més que defensar la presència de les arts a l’escola, planteja una transformació profunda de les maneres d’aprendre, ensenyar i relacionar-se amb el coneixement.