Recursos i publicacions

  
El que emergeix en aquest text és una idea de fons: la millora de la gestió museística no pot reduir-se a instruments tècnics o a ajustos organitzatius. Té a veure amb el model de museu que es vol sostenir i amb el paper que se li assigna dins les polítiques culturals. Llegit avui, l’article continua sent útil perquè anticipa debats que s’han intensificat en els darrers anys. La pressió per diversificar ingressos, la dependència del turisme i la creixent hibridació entre allò públic i allò privat no han desaparegut. S’han consolidat com a marc estructural. Això desplaça la pregunta: no es tracta només de com gestionar millor els museus, sinó de des de quins criteris polítics i culturals es defineix aquesta millora.(n. de l'e., 2026)
  

  
Aquesta recerca situa l’accessibilitat cultural com una qüestió estructural de les polítiques públiques i no com un atribut complementari dels serveis culturals. El punt de partida és clar: la participació en la vida cultural és un dret, i aquest dret només es pot exercir de manera efectiva si existeixen condicions d’accessibilitat adequades. Això implica desplaçar la mirada des de l’oferta cultural cap a les condicions materials, jurídiques i institucionals que fan possible o impedeixenl’accés.
  

Les polítiques relacionades amb l'esport i la cultura comparteixen trets comuns. Històricament, s’han avaluat pràctiques en ambdues àrees en relació amb els beneficis potencials per a les persones i la societat en general, com la salut i el foment d’un entorn democràtic
 

La infància i l’adolescència, dues etapes de la vida que determinen en gran mesura les nostres maneres de ser, els nostres principis, els nostres interessos i potser fins i tot la nostra professió. Sovint trobem a faltar ser petits i tenir menys obligacions i preocupacions, però el cert és que aquestes són dues de les etapes de la vida més vulnerables, en què depenem més dels que ens envolten i l’entorn en què vivim ens influencia sense que ens n’adonem.

  
Gerard Vilar aborda una de les qüestions centrals del debat sobre la recerca artística: si l’art produeix coneixement i, en cas afirmatiu, en quin sentit es pot parlar pròpiament de coneixement artístic. Publicat a Estudis Escènics, el text intervé en una discussió intensificada per la incorporació dels ensenyaments artístics a l’espai universitari i per l’expansió dels doctorats basats en la pràctica.

Fer música no és només una qüestió de músics. També pot consistir a escoltar una ciutat, reconèixer els sons que produeixen les persones que l’habiten i convertir-los en una creació compartida. Aquesta és la idea que sosté Al meu ritme, un projecte de La Capsa i l’Escola d’Arts en Viu del Prat de Llobregat que posa la participació al centre de l’experiència musical.

  
Llegit avui, el concepte de justícia creativa continua sent útil perquè obliga a desplaçar la mirada. La cultura no és automàticament un espai de democràcia o inclusió. També és un sistema de selecció, validació i distribució d’oportunitats. I és precisament aquí on les polítiques culturals poden deixar de limitar-se a ampliar l’accés i començar a preguntar-se quines condicions materials fan possible participar realment de la vida cultural. (n. de l'e., 2026)

  
Sovint es presenta la cultura com un espai obert, divers i capaç de generar més igualtat social. Però què passa quan les pròpies estructures culturals reprodueixen exclusions, privilegis i relacions desiguals? Aquesta és una de les preguntes que planteja Mark Banks a través del concepte de “justícia creativa”.
  

  
Aquest article situa la cultura festiva en un lloc que sovint queda desdibuixat en les polítiques culturals: no només com a expressió identitària o recurs econòmic, sinó com un espai central de disputa per l’hegemonia social i política. A partir dels casos dels Moros i Cristians d’Alcoi, les Falles de València i la Patum de Berga, el text mostra com la festa opera simultàniament com a mecanisme de cohesió i com a dispositiu de reproducció de l’ordre social.
  

  
L’article de Santos M. Mateos Rusillo és especialment interessant perquè situa el patrocini empresarial no només com una qüestió de finançament dels museus, sinó com una relació de poder que pot afectar la seva comunicació pública. Escrit després d’una dècada marcada per la reducció del finançament públic, analitza fins a quin punt la necessitat de captar recursos privats modifica la relació entre museus, empreses patrocinadores i mitjans de comunicació.

  
Abrir instituciones desde dentro no és un llibre sobre cultura en sentit estricte. Parla d’institucions i, precisament per això, interpel·la de ple les polítiques culturals. No proposa una eina ni un model replicable. Situa una pregunta de fons que travessa tot el text: què passa quan les institucions deixen d’estar alineades amb els marcs socials, tecnològics i polítics del seu temps.
  

  
L’article de Joaquim Rius-Ulldemolins i Verònica Gisbert aborda una qüestió que sovint es dona per descomptada però rarament s’analitza amb prou precisió: la dificultat real de transformar les polítiques culturals locals, fins i tot en contextos de canvi polític intens. A partir dels casos de Madrid i Barcelona (2015-2018), el text desmunta una expectativa molt estesa: que un canvi de govern i de discurs comporta automàticament un canvi de polítiques.