Publicacions acadèmiques

  
El debat  plantejat per Rowan continua sent extraordinàriament actual. Moltes polítiques culturals locals encara operen sota aquesta idea de cultura com a instrument civilitzador i cohesionador. El problema és que, sovint, aquesta mirada dificulta reconèixer els conflictes socials, les desigualtats culturals o les pràctiques que no encaixen dins les formes legitimades per la institució. Rowan no defensa abandonar la cultura pública. El que qüestiona és la manera com històricament s’ha construït la seva funció política. (n. de l'e., 2026)
  

Al llarg de dècades, les polítiques culturals espanyoles s’han legitimat a partir d’una idea aparentment incontestable: l’accés a la cultura produeix emancipació, progrés i democràcia.

Racheal Fest proposa rellegir el «gir cultural» de la segona meitat del segle XX des d’una perspectiva poc habitual: la cultura no va esdevenir central només per a l’esquerra, sinó també per al pensament neoliberal. La comparació entre Raymond Williams i Friedrich Hayek mostra que tots dos van rebutjar visions elitistes de la cultura i van reconèixer la importància de les pràctiques quotidianes.

  
L’article d’Eleonora Belfiore parteix d’una constatació que desmunta un dels relats més consolidats de les darreres dècades: les polítiques culturals no es basen realment en l’evidència, encara que ho afirmïn de manera reiterada. El gir cap a una suposada “evidence-based policy” no ha comportat una presa de decisions més racional ni més transparent. Al contrari, el text mostra com l’evidència té sovint un paper secundari, subordinat a processos d’argumentació, persuasió i construcció discursiva.
  

  
  
La tesi doctoral Espacios activos y derechos pasivos. Una historia no resuelta en las políticas culturales de proximidad, de Sergio Ramos Cebrián, planteja una qüestió central per a les polítiques culturals locals: què significa materialitzar realment els drets culturals en els espais de proximitat?

Cultural Trends | J. A. Rubio-Arostegui i J. Rius-Ulldemolins
 

La relació entre populisme i cultura ha sigut objecte de molts debats acadèmics en la darrera dècada, sobretot en el que respecta a la llibertat d’expressió i els drets de les minories, per la qual cosa s’han centrat – a Europa – en el populisme de dretes.

Cultural Trends | C. Mateos-Mora, C. J. Navarro-Yañez i M.J. Rodríguez-García
  

Les escenes culturals són un element definitori de la idiosincràsia dels grups socials a les ciutats, íntimament vinculades a la vivència d’experiències culturals – al consum cultural – i a certs estils de vida que acaben per definir els territoris i dotar-los d’un significat.

International Journal of Cultural Policy | J. Rius-Ulldemolins i A. Pizzi
 

Des dels anys noranta, amb l’impuls del neoliberalisme després de la caiguda del Mur de Berlín, s’ha considerat que l’enfocament correcte de les polítiques culturals era un model liberal basat en la separació entre l’esfera política, d’una banda, i les polítiques i institucions culturals, de l’altra. Amb tot, trenta anys després, aquests avenços han sigut modestos en alguns països europeus que han mantingut en gran manera els trets culturals anteriors, especialment als antics països comunistes i a les joves democràcies del sud del continent.

European Journal of Cultural Studies | Maite Barrios, Anna Villarroya

Tot i que la proporció de dones que segueixen formacions relacionades amb la cultura és predominant respecte a la dels homes, aquestes pateixen una infrarepresentació laboral en pràcticament tots els àmbits del sector i a gairebé tot el món. A Catalunya, les dones representaven el 44% de l’ocupació cultural en 2014.