Publicacions acadèmiques

  
L’article de Géraldine Dallaire i François Colbert parteix d’una intuïció que travessa bona part del discurs contemporani: la incorporació de la cultura com a quart pilar del desenvolupament sostenible no és un consens consolidat, sinó un camp de tensió. En un context marcat per la crisi de finançament del sector cultural després de 2008, els autors situen l’emergència d’aquesta idea en una doble necessitat: redefinir el paper de la cultura i trobar nous arguments per sostenir-la públicament. El text revisa l’evolució del desenvolupament sostenible, des dels seus orígens ambientals fins a la progressiva incorporació de dimensions socials i econòmiques, i assenyala el retard i l’ambigüitat amb què s’hi integra la cultura.
  

  
L’article analitza l’activació de solars urbans com un procés que travessa un desplaçament clar: d’una pràctica informal i sovint marginal a un objecte progressivament incorporat en les polítiques municipals. El punt de partida són iniciatives sorgides des de la ciutadania, horts urbans, espais autogestionats, usos temporals, que intervenen sobre solars en desús com a resposta directa a situacions de buit urbà, crisi econòmica i manca d’espais disponibles. Aquestes pràctiques no neixen com a política, sinó com a acció situada.
  

  
  
  
Aquest document de Thibault Brodaty s'inscriu en un moment en què l'avaluació de les polítiques públiques comença a adquirir un paper central dins l'administració francesa. La reforma constitucional de 2008 havia atribuït explícitament al Parlament la funció d'avaluar les polítiques públiques i el debat es desplaçava progressivament des del control administratiu cap a l'anàlisi dels seus efectes reals.

  
Un número doble de la revista Territoire en mouvement analitza la relació entre artistes, territoris i economies creatives a diferents ciutats europees.
  

  
El text d’Artur Serra no descriu tant un instrument com un desplaçament de fons en la manera d’entendre la innovació. Els laboratoris ciutadans (o Living Labs) apareixen en un moment en què els sistemes d’innovació tradicionals mostren els seus límits: concentrats, poc capil·lars i desvinculats de la majoria de la població. La seva emergència no és només metodològica. Té a veure amb qui pot innovar i des d’on.
  

​
  
Llegit avui, aquest text de Joaquim Rius continua sent especialment útil perquè anticipa un debat que encara travessa moltes polítiques culturals: qui defineix la missió de les institucions culturals i amb quina legitimitat? (n. de l'e., 2026)
  

  
L'article de Bjarke Nielsen és interessant perquè desplaça l'atenció dels grans principis de la política cultural cap als mecanismes quotidians que els produeixen. En lloc de discutir si la diversitat cultural és un objectiu legítim, pregunta com una organització internacional construeix un llenguatge que acaba definint què és una cultura acceptable i quines formes de pensament esdevenen institucionalment possibles. Es tracta d'una aportació singular dins dels estudis sobre polítiques culturals perquè combina etnografia de les organitzacions, antropologia de la burocràcia i crítica de la producció institucional del discurs cultural.
  

  
Un article de Joaquim Rius analitza el govern dels teatres d’òpera a partir del cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i examina els límits de les reformes de gestió aplicades a aquestes institucions.
  

  
Un cop revisat, aquest article de Pep Montes conserva una vigència sorprenent. Escrit en ple context de retallades i reformes institucionals, no discuteix tant la necessitat de canvis en el sistema cultural com els criteris amb què aquests es justifiquen. El seu argument central és que la crisi econòmica pot convertir-se en una oportunitat per revisar estructures i millorar processos, però també en una coartada per impulsar transformacions profundes sense debat suficient, sense avaluació rigorosa i sense una reflexió clara sobre les conseqüències a llarg termini. (n. de l'e., 2026)

  
El monogràfic de la revista ICOM-España núm. 8 (Museos, género y sexualidad, 2013) representa un dels primers intents, en l'àmbit museístic espanyol, d'abordar conjuntament la perspectiva de gènere, la diversitat sexual i les pràctiques museològiques inclusives.