Publicacions acadèmiques

Un article publicat a Poetics per Katya Johanson, Hilary Glow i Anne Kershaw analitza com els governs municipals defineixen i avaluen la participació artística i cultural.

L’estudi examina quatre municipis i mostra que la participació cultural es considera àmpliament un bé públic valuós per a les comunitats. Tot i aquest consens general, no existeix una definició compartida del concepte ni un acord sobre com mesurar-lo.

  
El text de Víctor Vich publicat a Latin American Research Review és una de les defenses més explícites de les polítiques culturals com a instruments de transformació social i no només com a dispositius de programació o difusió cultural. Escrit en un context llatinoamericà marcat per fortes desigualtats socials, el text planteja una crítica frontal a les polítiques culturals concebudes únicament com a gestió d’esdeveniments, equipaments o consum cultural.
  

  
La descentralització cultural iniciada amb l’Estat de les autonomies havia situat les comunitats autònomes al centre de gravetat de la política cultural espanyola. El monogràfic La política cultural en España: los sistemas autonómicos, publicat el 2012, parteix d’una constatació significativa: malgrat aquest protagonisme, la política cultural autonòmica havia estat molt poc estudiada de manera empírica i comparada.

El número especial de Cultural Trends, coordinat per Carol Scott, compara sistemes nacionals d’avaluació cultural i revela visions divergents sobre què significa realment “valor”.

Aquest monogràfic, titulat Emerging paradigms: national approaches for measuring cultural value, analitza com diferents països conceptualitzen i mesuren l’impacte de la cultura.

  
Llegit avui, l’article continua interpel·lant moltes tensions actuals de les polítiques culturals locals: la dependència estructural de les subvencions, la dificultat de combinar autonomia i control públic, la manca d’indicadors compartits sobre retorn social o la distància entre discurs innovador i pràctiques administratives reals. També posa sobre la taula una qüestió encara molt present: fins a quin punt els equipaments culturals continuen funcionant amb estructures pensades per a una altra etapa històrica. (n. de l'e., 2026)
  

  
L’article de Joaquim Rius i Mariano Martín Zamorano planteja una pregunta que travessa tota la política cultural espanyola de les darreres dècades: fins a quin punt l’Estat de les autonomies ha construït realment un model quasi federal en cultura? La resposta que proposa el text és menys optimista del que sovint s’ha assumit. Tot i l’enorme desplegament de competències culturals autonòmiques després de la Transició, els autors detecten un procés creixent de recentralització política i simbòlica per part de l’Estat.
  

  
L’article de Beatriz Barreiro Carril se situa en un context marcat per les polítiques d’austeritat adoptades arran de la crisi financera de 2008, que comporten reduccions importants de la despesa pública en nombrosos països europeus i afecten especialment el sector cultural. En aquest escenari, l’autora planteja una qüestió central: si l’accés a la cultura constitueix un dret humà, fins a quin punt aquestes polítiques poden limitar-ne l’exercici.

  
Al llarg dels anys, el desenvolupament s’ha explicat des d’una lògica de necessitats. Alimentació, habitatge, salut, creixement econòmic. La cultura apareixia després, gairebé com un complement que arribava un cop resoltes les qüestions “essencials”. L’article de Patrice Meyer-Bisch, publicat  a la revista Kult-ur, qüestiona frontalment aquesta jerarquia i proposa un desplaçament conceptual de gran abast: els drets culturals no són un afegit del desenvolupament, sinó la seva gramàtica profunda.
  

  
L’article analitza el projecte Marca España com un cas paradigmàtic d’instrumentalització de la cultura en les polítiques públiques contemporànies. El punt de partida és clar: en un context global on el valor simbòlic és central, la cultura esdevé un actiu estratègic per a la competitivitat econòmica i la projecció internacional dels estats. El problema no és aquest desplaçament en si mateix, sinó com es produeix i amb quines conseqüències.
  

  
Aquest article proposa una lectura de la ciutat des de les pràctiques informals i els usos alternatius de l’espai. S’inscriu en un moment d’interès creixent per la innovació social i les formes no institucionals de cultura. Aquestes qüestions continuen centrals avui, especialment en el debat sobre l’espai públic i la vida urbana. El text manté capacitat d’activar preguntes actuals. (n. de l'e., 2026)