Publicacions acadèmiques

  
Un número doble de la revista Territoire en mouvement analitza la relació entre artistes, territoris i economies creatives a diferents ciutats europees.
  

  
El text d’Artur Serra no descriu tant un instrument com un desplaçament de fons en la manera d’entendre la innovació. Els laboratoris ciutadans (o Living Labs) apareixen en un moment en què els sistemes d’innovació tradicionals mostren els seus límits: concentrats, poc capil·lars i desvinculats de la majoria de la població. La seva emergència no és només metodològica. Té a veure amb qui pot innovar i des d’on.
  

​
  
Llegit avui, aquest text de Joaquim Rius continua sent especialment útil perquè anticipa un debat que encara travessa moltes polítiques culturals: qui defineix la missió de les institucions culturals i amb quina legitimitat? (n. de l'e., 2026)
  

  
L'article de Bjarke Nielsen és interessant perquè desplaça l'atenció dels grans principis de la política cultural cap als mecanismes quotidians que els produeixen. En lloc de discutir si la diversitat cultural és un objectiu legítim, pregunta com una organització internacional construeix un llenguatge que acaba definint què és una cultura acceptable i quines formes de pensament esdevenen institucionalment possibles. Es tracta d'una aportació singular dins dels estudis sobre polítiques culturals perquè combina etnografia de les organitzacions, antropologia de la burocràcia i crítica de la producció institucional del discurs cultural.
  

  
Un article de Joaquim Rius analitza el govern dels teatres d’òpera a partir del cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i examina els límits de les reformes de gestió aplicades a aquestes institucions.
  

  
Un cop revisat, aquest article de Pep Montes conserva una vigència sorprenent. Escrit en ple context de retallades i reformes institucionals, no discuteix tant la necessitat de canvis en el sistema cultural com els criteris amb què aquests es justifiquen. El seu argument central és que la crisi econòmica pot convertir-se en una oportunitat per revisar estructures i millorar processos, però també en una coartada per impulsar transformacions profundes sense debat suficient, sense avaluació rigorosa i sense una reflexió clara sobre les conseqüències a llarg termini. (n. de l'e., 2026)

Les grans infraestructures culturals poden transformar la imatge d’una ciutat i, alhora, reorganitzar-ne l’espai, les prioritats públiques i els relats identitaris.

  
El monogràfic de la revista ICOM-España núm. 8 (Museos, género y sexualidad, 2013) representa un dels primers intents, en l'àmbit museístic espanyol, d'abordar conjuntament la perspectiva de gènere, la diversitat sexual i les pràctiques museològiques inclusives.

  
En aquesta entrevista publicada a L’Observatoire el 2012, Marie-Madeleine Mervant-Roux qüestiona la tendència a anomenar «amateurs» les persones que intervenen puntualment en produccions professionals. Segons l'autora, es tracta d'una confusió conceptual amb conseqüències estètiques i polítiques. El participant ocasional, incorporat durant unes setmanes a un espectacle, no és equivalent a l'amateur que desenvolupa una pràctica artística sostinguda, col·lectiva i autònoma.

  
Aquest document ofereix una panoràmica del debat museístic europeu a inicis de la dècada passada. Des d’aleshores, els museus han incorporat noves tensions vinculades a la sostenibilitat, la digitalització i la revisió crítica dels seus relats. Llegir-lo avui permet situar aquestes transformacions en perspectiva i entendre com han evolucionat les funcions dels museus. (n. de l'e., 2026)