Llibre

  
  
L’art participatiu ha passat dels marges de la política cultural a ocupar museus, teatres, centres d’art i programes públics. François Matarasso reconstrueix aquest desplaçament i n’examina l’ambivalència: el reconeixement ha ampliat les oportunitats de creació compartida, alhora que ha sotmès aquestes pràctiques a objectius socials, sistemes d’avaluació i formes de control institucional que poden neutralitzar-ne la capacitat emancipadora.

  
  
A The Future of Cultural Policies, Philippe Kern parteix d’un diagnòstic exigent: les polítiques culturals europees han anat acumulant objectius i instruments sense acabar de construir una política capaç de respondre a la transformació digital, econòmica, urbana i ambiental. Construït a partir de treballs desenvolupats per KEA European Affairs, el llibre defensa que la cultura ha de deixar de ser considerada un àmbit sectorial perifèric per intervenir en qüestions que afecten el conjunt del projecte europeu.
  

  
  
L’exposició ja no pot entendre’s només com un dispositiu destinat a mostrar i transmetre un conjunt d’objectes o coneixements. A Altermuséologie, Serge Chaumier parteix d’aquesta transformació per defensar que l’exposició s’ha emancipat progressivament del museu patrimonial i s’ha convertit en un llenguatge cultural amb lògiques pròpies.

Què passaria si els museus situessin les relacions al centre de la seva activitat? La publicació, 'The Constituent museum',  s’inspira en aquesta pregunta i ofereix una anàlisi experimental, diversa i rigorosa, del que normalment es coneix com a educació, mediació o interpretació dins les institucions museístiques.
 

En comptes de concebre el visitant com un receptor passiu de contingut predefinit, se’l considera un membre actiu d’un cos constituent, algú a qui es pot esperonar, provocar, inspirar i de qui es pot aprendre.

Com es relaciona la cultura amb la desigualtat social? Quina efectivitat té la intermediació cultura en les comunitats urbanes desfavorides?. Una reflexió sobre l'economia creativa, la classe creativa i la intermediació cultural.
 

Les arts i la cultura poden tenir un paper essencial a l’hora de fomentar el desenvolupament econòmic d’un indret i fer-lo més atractiu pels seus habitants. La contribució en arts i cultura locals acaben duent com a valor afegit a la creació d’espais més desitjables per a viure, fomentant el sentiment de comunitat i, en conseqüència, l’augment en inversions econòmiques. És a dir, la cultura i les arts aporten riquesa social i econòmica a un indret, revaloritzant-ne la seva identitat.

 
  
Sopa de Wuhan. Pensamiento contemporáneo en tiempos de pandemias és un document singular per la seva immediatesa: reuneix textos escrits entre el 26 de febrer i el 28 de març de 2020, just en el moment en què la Covid-19 s’esten globalment i el confinament transforma radicalment la vida quotidiana.

De la distinció a la diferenciació ? Hervé Glevarec posar en qüestió la sociologia francesa sobre les pràctiques culturals. 
 

Hi ha vida més enllà de Bourdieu, aquest seria el clam que resumiria les paraules que Hervé Glevarec dedica a aquest llibre. I és que la interpretació sociològica dels gustos culturals que Pierre Bourdieu va fer a "La distinction"(1979), actualment pot gaudir d’altres interpretacions. Segons Glevarec, els gustos no son reductibles a la posició i l’origen social, perquè els usos socials de la cultura van molt més enllà de les situacions socials.

  
Rellegit avui, el text ajuda a entendre un canvi de fons en les polítiques culturals de la darrera dècada. La legitimitat dels equipaments ja no depèn només del que exhibeixen. Depèn també de la seva capacitat de sostenir relacions socials, produir contextos de participació i justificar el seu valor públic en societats cada vegada més desiguals i fragmentades.  (n. de l'e., 2026) 
  
  
La crisi econòmica de 2008 va obligar molts museus a redefinir les seves prioritats, però també va deixar al descobert fins a quin punt una part important del sistema cultural s’havia construït sobre una idea expansiva del creixement institucional.

El volum col·lectiu coordinat per Félix Dupin-Meynard i Emmanuel Négrier aborda la participació com una noció central però profundament ambigua en les polítiques culturals europees contemporànies. Lluny de ser un concepte nou, la participació es presenta com una constant històrica que adquireix noves formes i significats en funció dels contextos socials i polítics. El que sí que és rellevant en el moment actual és la seva centralitat com a resposta a una crisi més àmplia de legitimitat de les democràcies i de les polítiques públiques.