Interacció

  
  
L’art participatiu ha passat dels marges de la política cultural a ocupar museus, teatres, centres d’art i programes públics. François Matarasso reconstrueix aquest desplaçament i n’examina l’ambivalència: el reconeixement ha ampliat les oportunitats de creació compartida, alhora que ha sotmès aquestes pràctiques a objectius socials, sistemes d’avaluació i formes de control institucional que poden neutralitzar-ne la capacitat emancipadora.

A Restless Art parteix d’una constatació històrica: en poques dècades, la participació ha deixat de ser una pràctica marginal i sovint desacreditada per convertir-se en una dimensió habitual de l’oferta cultural. El llibre, construït a partir de quatre dècades d’experiència de l’autor i de projectes observats en més de quaranta països, intenta comprendre què s’ha guanyat amb aquesta normalització i quin preu s’ha pagat.

Matarasso defineix l’art participatiu com la creació artística en què artistes professionals i no professionals cooperen. Dins d’aquest camp ampli, reserva el concepte d’art comunitari per a les pràctiques arrelades en els drets humans, orientades explícitament a l’emancipació i desenvolupades entre persones que acorden conjuntament els propòsits, els criteris i els processos. La distinció és política: participar en una proposta concebuda per una institució no equival a intervenir en la definició d’allò que es vol crear.

El llibre ordena les finalitats de l’art participatiu en tres grans orientacions: ampliar l’accés a l’art, produir canvi social i avançar cap a la democràcia cultural. Poden coexistir dins d’un mateix projecte, tot i que distribueixen de manera diferent l’autoritat. La democratització cultural pretén acostar més persones a una cultura prèviament definida; la democràcia cultural reconeix la seva capacitat per crear cultura, atribuir-li sentit i decidir-ne el valor.
  

La participació només esdevé democràtica si permet compartir no únicament la creació, sinó també el poder de decidir-ne els fins i els criteris.
  

Aquesta concepció obliga a revisar tant l’estètica com l’ètica. La qualitat no pot jutjar-se exclusivament pel resultat final, perquè l’obra neix de la relació entre procés i resultat. Tampoc es pot pressuposar que tota participació sigui beneficiosa. Les diferències de poder, coneixement, reconeixement i control dels recursos continuen existint entre professionals, institucions i participants. Per això, Matarasso defensa la transparència sobre les intencions, l’autonomia de les persones i la impossibilitat de prometre per endavant com seran transformades.

La reconstrucció històrica mostra una victòria paradoxal. L’art comunitari va perdre bona part de la batalla ideològica iniciada als anys seixanta, però moltes de les seves pràctiques van ser incorporades posteriorment per les institucions culturals. Convertida en instrument d’inclusió, salut, educació o regeneració urbana, la participació va obtenir recursos i legitimitat. També va quedar exposada a una planificació que exigeix resultats socials previsibles i tracta els participants com a destinataris que han de ser millorats.  

Un cop llegit, el principal valor del llibre és impedir que confonguem la generalització de la participació amb una redistribució efectiva de l’autoritat cultural. La defensa de la cooperació entre iguals funciona sobretot com a exigència ètica: les institucions continuen decidint sovint qui participa, en què, durant quant de temps i amb quins límits. El repte ja no és incorporar participació als programes, sinó saber quines decisions estan realment disposades a compartir.
  
  

Referència

Matarasso, F. (2019). A restless art: How participation won, and why it matters. Calouste Gulbenkian Foundation. Edició digital d’accés obert