Article

Aprenentatges útils per repensar la cultura local. Una lectura que desfà certeses i afina la mirada.
  

Un article recent de Mariano Zamorano i Nicolás Barbieri sobre les polítiques culturals de Barcelona (2019–2023) ens ha fet pensar. No tant per allò que diu de la ciutat, sinó per les preguntes que pot obrir a qualsevol municipi que vulgui abordar les desigualtats des d’una política cultural pública.

Entre el miracle i el miratge, la intel·ligència artificial ja trepitja el dia a dia dels serveis culturals municipals. Però si no hi som a l’hora de decidir com s’hi integra, potser acabarem a la graderia mentre la màquina dissenya la temporada.
  
  

Tot a punt abans no s’esfumi el teu cafè*
  
  

  

  
A l’estiu, també les polèmiques van amb xancles. Curteta i de poble, la discussió sobre El meu avi ha acabat remenant una pregunta fonda: què passa quan els gestos culturals ja no convencen ningú?

Cremat, para-sol i expectativa cultural.* 
  
  

Entre platja i concert a la fresca, no sempre ve de gust llegir grans assajos sobre el paper de la cultura pública. Però, de tant en tant, apareixen articles que ens remouen prou com per voler-los pair, encara que sigui amb un granissat a la mà. Això és el que em va passar amb el text que Joan Burdeus ha publicat a Núvol sobre la retirada —o no— de El meu avi de la cantada d’havaneres de Calella.

  
En les darreres dècades, les polítiques culturals locals han vist emergir un tipus d’institució que desborda les categories clàssiques del camp cultural. Centres ubicats sovint en antigues infraestructures industrials, com el Canòdrom a Barcelona, Las Naves a València o Medialab a Madrid, han evolucionat des de projectes centrats en la creació artística cap a espais híbrids que integren innovació social, desenvolupament econòmic i noves formes de governança. Aquest desplaçament no és només funcional.

Fa gairebé trenta anys, la cultura demanava ser reconeguda com a sector econòmic. Avui, encara ens preguntem si aquell reconeixement ha arribat i, sobretot, si era el que realment necessitàvem.

Fer una lectura comparativa entre el dossier "Economia de la Cultura" publicat el 1997 i el monogràfic del 2025 de la Revista Econòmica de Catalunya és molt més que un exercici de memòria. Ens permet veure com han evolucionat les preguntes, els enfocaments i les prioritats del pensament econòmic aplicat a la cultura, i entendre millor per què algunes dificultats estructurals encara persisteixen.

«Nos queda la voz. Nos queda la decisión de seguir escribiendo incluso cuando nadie nos busca.»

— Ángel L. Fernández Recuero

Durant anys, una part important del treball cultural —també des de l’àmbit públic— ha consistit a fer-se visible: arribar a nous públics, generar impacte, fer créixer les audiències, guanyar presència digital, sumar seguidors. Ens vam acostumar a pensar que el valor del que fèiem es podia mesurar en clics, reproduccions i interaccions. I potser, en part, era cert. Però el context ha canviat.