Article

  
Durant dècades, la universitat ha organitzat el coneixement separant humanitats i ciències. Avui, aquesta divisió és cada cop menys operativa. La qüestió no és si cal connectar-les, sinó què implica fer-ho.
  

  
El Pla d’Equipaments Culturals de Castellterçol aborda una qüestió clau per als municipis petits: com convertir una bona dotació d’espais en una política cultural articulada, amb capacitat de generar activitat, relació i projecte compartit.
  

  
La revisió del Pla d’Acció Cultural de Manresa no parteix d’un full en blanc. És un exercici de contrast entre el que es va planificar el 2009 i el que la ciutat pot sostenir avui, en un context de menys recursos i més complexitat social.

  
El Pla d’Acció Cultural de Sant Esteve de Palautordera situa el repte en un municipi petit amb creixement recent: com convertir una base cultural activa i dispersa en un sistema amb capacitat de generar identitat i continuïtat.
  

  
Els museus i els centres de ciència sovint es presenten com espais oberts a tothom. Les exposicions interactives i les activitats educatives semblen oferir una invitació universal a descobrir i experimentar. Però aquesta imatge d’accessibilitat pot amagar desigualtats més profundes.

Aquest article posa en qüestió aquesta idea i mostra que molts públics queden exclosos dels espais de ciència abans fins i tot d’arribar-hi. Factors com el cost de l’entrada, la localització dels equipaments o l’interès previ per la ciència condicionen qui visita aquests centres. També hi intervenen mecanismes menys visibles, com determinades formes de mediació o de disseny de les exposicions que afavoreixen uns tipus de visitant i en dificulten d’altres. 

  
Aquest informe parteix d’una constatació que incomoda el camp de les polítiques culturals: la relació entre cultura i desigualtat social és àmpliament intuïda, sovint invocada, però poc demostrada i encara menys traduïda en accions concretes. El text no ofereix tant respostes com un marc per pensar millor aquesta relació, situant-la en un terreny que desborda la idea de consum cultural i obliga a incorporar conceptes com exclusió social, capacitats i participació. El seu valor no rau en l’aportació empírica concloent, sinó en la manera com ordena un camp fragmentat i ple de pressupòsits poc examinats.
  

  
El dossier Cultura y crisis. Paisajes tras la tormenta proposa una lectura coral d’un moment de ruptura en les polítiques culturals contemporànies. El punt de partida és aparentment conegut, la crisi econòmica i els seus efectes sobre el sector cultural, però el conjunt de textos desplaça ràpidament aquesta explicació cap a un terreny més profund: el problema no és només la manca de recursos, sinó la transformació del sentit mateix de la cultura dins del sistema polític i econòmic.
  

  
El debat sobre els públics en cultura sovint es presenta com una qüestió tècnica o operativa, però aquest text proposa una lectura més incòmoda i alhora més fecunda: el públic no és una realitat donada, sinó una construcció inestable sobre la qual projectem expectatives, interessos i relats.

  
En plena recuperació després de la crisi econòmica i quan el sector del llibre encara busca noves formes d'adaptar-se als canvis en els hàbits de consum i a la competència de les grans plataformes, Rafael Vallbona reivindica el paper de les petites llibreries de poble.

Un dels grans dèficits estructurals del procés de descentralització de l’Estat espanyol ha estat el marc regulador de les polítiques culturals. Tot i que recentment s’ha reformat la llei estatal que regula l’administració local, la distribució de les competències sobre cultura de les tres grans administracions publiques de l’Estat no ha estat un tema ben resolt des de la restauració de la democràcia. Com sol passar en aquests casos, el que ha patit més aquesta històrica indefinició ha estat el més dèbil, l’administració local.