blog de Interacció

Heather E. McLean ׀ International journal of urban and regional research, Volume 38, Issue 6,  November 2014

Interessant article que alerta sobre l’efecte contradictori que poden tenir les iniciatives artístiques i culturals a les ciutats i entre la ciutadania ja que segons l’autora, tant poden convertir-se en còmplices de la generació de desigualtat i atracció d’inversions especulatives com contribuir de manera molt activa a la transformació social i l’apoderament de la ciutadania. McLean remarca que les investigacions que analitzen aquestes qüestions poques vegades aporten dades empíriques sobre el veritable paper que hi juguen els artistes en aquests processos.

Arts Council of England

Al web del programa 'Family Arts Campaign' podeu trobar articles, estudis de cas, informes de recerca i kits d’eines que us poden ajudar i aportar idees a l’hora d’atreure i augmentar el compromís del públic familiar a les vostres organitzacions culturals i artístiques. Es tracta de recursos per incrementar la qualitat de l’experiència i millorar les estratègies de màrqueting i comunicació amb el públic familiar. La majoria dels recursos estan orientats als sectors de les arts escèniques i visuals. Tot i que el programa també treballa en iniciatives en col·laboració amb museus i biblioteques.

Joaquim Rius Ulldemolins, M. Victoria Sánchez-Belando | Revista EURE - Revista De Estudios Urbano Regionales. Vol 41, Núm. 122, 2015 

Resumen | El Modelo Barcelona de desarrollo local ha sido intensamente debatido. Desde su inicio en los años ochenta hasta la actualidad, diversos autores han analizado sus características como modelo, destacado sus éxitos y también sus puntos débiles.

No obstante, menos atención ha recibido la relación que existe entre el modelo de desarrollo local y el modelo de política cultural, a pesar de que Barcelona también es internacionalmente conocida por su dinamismo cultural. De manera habitual, este modelo de política cultural ha sido interpretado como un instrumento en la agenda de desarrollo local.

Montse Badia | Bonart

El repte és gran: propostes per millorar el context de les arts a Catalunya. La temptació de caure en diagnòstics descoratjadors hi és. Però la directriu és clara: serem proactius. Així que quin és el context? Què i qui configuren el teixit artístic? Òbviament no són només les institucions, grans i petites, sinó que proliferen les iniciatives independents –precàries també– que sorgeixen de la necessitat de fer coses, de creure en allò que es fa i que sovint s’identifica amb les dinàmiques del DIY (do it yourself). La fragilitat té també una cara positiva, que és l’agilitat i la capacitat de reacció i adaptació.

Interacció defensa la llibertat de pensament i d'expressió. Tota la nostra solidaritat amb la revista “Charlie Hebdo” amb els treballadors i les famílies de les víctimes d'aquest brutal i sagnant atemptat. 

Evolution of the Desk

  
Moltes polítiques urbanes han associat la revitalització amb la substitució: enderrocar, reconstruir, revaloritzar. La tesi de Mary Horne, presentada a la Georgia State University, proposa una altra mirada sobre els espais abandonats de les ciutats. No parteix de la gran operació urbanística ni de la transformació integral dels barris, sinó de les possibilitats que obren els usos temporals, els espais pop-up i les ocupacions transitòries per reactivar edificis i solars degradats.
  

L’educació als museus es va entendre sobretot com una tasca de mediació posterior: explicar exposicions, traduir discursos curatorials o apropar continguts al públic. El text d’Oriol Fontdevila, publicat el 2012, entra directament en crisi amb aquesta idea. Capgirar el museu no defensa simplement més activitats educatives dins les institucions culturals. El que planteja és una pregunta molt més profunda: què passa si l’educació deixa de ser un servei auxiliar i passa a intervenir en la mateixa manera com el museu produeix coneixement, distribueix autoritat i organitza les seves relacions de poder?
  

  
Què passa quan una biblioteca és percebuda menys com un espai de cultura que com una representació del poder públic? A partir dels atacs i incendis de biblioteques en barris populars francesos, Denis Merklen explora una paradoxa inquietant: un dels equipaments més associats a l'accés democràtic al coneixement també pot convertir-se en objecte de rebuig i contestació social.  

  
Com es produeix, circula i s’escolta la música en cada moment històric? Aquesta és la pregunta que travessa el llibre Cómo funciona la música de David Byrne, fundador dels Talking Heads. El volum combina memòria personal, anàlisi cultural i reflexió sobre la indústria musical per explicar com els contextos socials i tecnològics modelen la manera de fer música. 

Entre les idees que recull l’article de Víctor Lenore destaca la consideració de la música com una pràctica col·lectiva i situada. Byrne defensa que la música no és només una obra o un producte, sinó una experiència social que depèn dels espais, de les tecnologies i de les comunitats que la fan possible. 

La lectura és suggeridora perquè mostra fins a quin punt els formats, els canals de distribució i les formes de col·laboració artística condicionen el sistema musical. El text permet pensar la música no només com a creació artística, sinó també com ecosistema cultural en transformació constant.