Un manual involuntari a partir d’un any sencer de #compartim
Cartografia involuntaria d'un ecosistema que insisteix a repetir-se
Hi ha qui llegeix #compartim com un recull d'enllaços útils per començar la setmana. Però si el mires amb una mica més d’atenció, i una mica menys d'innocència, descobreixes una altra cosa: un autèntic sismògraf del sistema cultural. Setmana rere setmana, article rere article, allò que es presenta com una simple selecció d'actualitat acaba revelant un ordre ocult, un repertori de constants que governen silenciosament el nostre ecosistema.
No és cap gran misteri: el sistema cultural funciona molt sovint per inèrcies, per símptomes i per idees que tornen cíclicament, com estacions sense calendari. Aquestes dotze lleis no són infal·libles, però expliquen molt més del que voldríem admetre.
Fa quinze anys que, des de Serveis Socials de Mataró, pugem cada dijous a un tren una mica especial. No és un tren que porti pressa ni té horaris marcats. És el tren del teatre, de la creativitat, de les segones oportunitats i de la rialla compartida. En diem Grup de Teatre Magín, i neix d’un taller que va començar el 2011 amb la idea d’obrir un espai d’oci i expressió per a persones que vivien situacions d’aïllament o fragilitat social.
En temps de calendaris saturats, reunions acumulades i correus que no donen treva, reservar una estona per llegir pot semblar un luxe. Però llegir —i fer-ho en equip— és, potser, una de les maneres més radicals de sostenir una política cultural amb sentit. No com a activitat complementària, sinó com a espai de revisió col·lectiva dels marcs des d’on pensem i actuem.
Quan les preguntes obliguen el museu a mirar-se
Continuar, i amplia, la conversa iniciada per Raquel Torrecilla Pallarès, membre d'Interacció, a Linkedin
Les preguntes que Raquel Torrecilla Pallarès ha compartit arran de la XXI Jornada de Pedagogia de l’Art i Museus no són simples interrogants metodològics. Són una intervenció política. Són un recordatori que el museu, la seva arquitectura, els seus rols, les seves prioritats, és una construcció que pot ser llegida, disputada i transformada. I sobretot, són un avís que el debat no es pot quedar en el recinte d’una jornada: necessita espais públics de pensament, com Interacció, que permetin aprofundir-hi i donar-los continuïtat.