Blogs

Introduïu un llistat de noms d'usuari separats per comes.

El nacimiento del “creador cultural”


  
En el sistema cultural contemporani, cada vegada intervenen més actors que no són estrictament artistes. Programadors, gestors, mediadors, productors o comissaris formen part d’un entramat que connecta la creació amb els públics. Aquest text de David Márquez proposa pensar aquest fenomen a partir d’una idea provocadora: el naixement del “creador cultural”.

La reflexió parteix d’una distinció útil. L’activitat artística remet als processos creatius dels artistes. La cultura, en canvi, és el procés social que permet que aquestes creacions circulin, es comparteixin i adquireixin sentit col·lectiu. 

Llegir aquest article ajuda a situar una qüestió central en moltes polítiques culturals: com es defineixen i es reconeixen les professions que sostenen el sistema cultural més enllà de la figura de l’artista. El text convida a mirar la cultura com un ecosistema de pràctiques i rols diversos que fan possible la relació entre creació, institucions i societat.
  
  

Beneficios fiscales a la cultura: IVA, IRPF e IS


  
La fiscalitat és un dels instruments menys visibles però més determinants de les polítiques culturals. En aquest article, Lluís Bonet analitza el pes que tenen els beneficis fiscals aplicats a la cultura dins el sistema tributari espanyol, especialment a través de l’IVA, l’IRPF i l’Impost de Societats. 

Aquest tipus de mesures funcionen com una forma indirecta de suport públic. No es tradueixen en subvencions directes, sinó en exempcions, deduccions o tipus reduïts que redueixen la recaptació fiscal amb l’objectiu d’afavorir determinades activitats culturals. 

Llegir aquest text ajuda a entendre que la política cultural no es construeix només a través de programes i pressupostos. També es configura a través de decisions fiscals que poden incentivar o limitar el desenvolupament de sectors culturals, l’accés dels ciutadans a la cultura i els equilibris entre mercat i acció pública.
  
  

Subsidiarietat i cultura: qui decideix què en la democràcia contemporània?


 


Un recull coral impulsat per Banlieues d’Europe que explora el paper real de governs, ciutadania i societat civil en la governança cultural actual.


El document reuneix més d’una vintena d’autors internacionals que analitzen el significat present de la subsidiarietat des de la teoria democràtica fins a la pràctica institucional.

¿Es posible gobernar los teatros de ópera? Análisis del caso del Gran Teatro del Liceu de Barcelona


  
Un article de Joaquim Rius analitza el govern dels teatres d’òpera a partir del cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i examina els límits de les reformes de gestió aplicades a aquestes institucions.
  

El valor públic i la sostenibilitat en la gestió de museus



Una observació breu sobre aquest article dins la revisió que estem fent de taxonomies. Aquest és un bon exemple de radar conceptual: no detecta només un document, sinó un canvi de vocabulari en la gestió cultural. El concepte de valor públic comença a aparèixer amb força en el camp museístic en aquells anys i després s’estendrà a altres àmbits de les polítiques culturals.(n. de l'e., 2026)
  
Dos llibres recents aborden com els museus poden incorporar el valor públic i la sostenibilitat com a principis centrals de la seva gestió i de la seva relació amb la societat.
  

Inspirar la creativitat: polítiques europees per a la cultura i les indústries creatives


  
Un informe del programa Interact analitza iniciatives europees que promouen la cultura i les indústries creatives com a motor d’innovació i desenvolupament territorial.
  

Ciutats creatives: quan la cultura transforma l’espai públic


  
Un volum que recull experiències de diverses ciutats, Barcelona, Medellín, Buenos Aires o Quito, analitza com la cultura pot intervenir en l’espai públic i contribuir a redefinir les polítiques urbanes contemporànies.
  

La relació entre cultura i ciutat ha adquirit un pes creixent en les polítiques urbanes contemporànies.

Un glop de cervesa (i d’aire fresc!)


  
Les biblioteques públiques sovint es defineixen a partir dels seus serveis o dels recursos que custodien. Aquest text recull una conversa que proposa mirar-les d’una altra manera: com a espais comuns on es construeixen experiències compartides.

La sessió, centrada en la idea de les biblioteques com a bé comú, va posar sobre la taula diverses preguntes sobre el paper d’aquests equipaments en un context marcat per la saturació informativa, la transformació de la lectura i els canvis en les formes de participació social. 

La reflexió suggereix que la biblioteca pot actuar com un lloc de descompressió dins la ciutat, un espai on interrompre el flux constant d’informació i crear condicions per a la lectura, la conversa i el pensament. Llegir aquest apunt permet recuperar una idea suggeridora per a les polítiques culturals locals: la biblioteca no només ofereix serveis, també crea espais de vida col·lectiva.
  

El culte a la cultura i la seva funció de legitimació política i econòmica


  
Es tracta d’un text de l’antropòleg Manuel Delgado, presentat com a intervenció en unes jornades sobre teatre i municipi a l’Institut del Teatre de Terrassa. El text proposa una lectura crítica del concepte de cultura i del seu ús institucional. Delgado assenyala que sovint el terme “cultura” s’utilitza per designar un camp difús de produccions amb un valor simbòlic especial, que opera com a mecanisme de reconeixement i jerarquia social. 
La reflexió apunta que aquest “culte a la cultura” pot funcionar també com un instrument de legitimació política i econòmica dins les societats contemporànies. 

 

Llegir aquest text ajuda a una pregunta que travessa les polítiques culturals: fins a quin punt la defensa de la cultura pot convertir-se també en una manera de justificar determinats ordres socials i institucionals.
  
  

La economía de la cultura no existe


  
Parlar d’“economia de la cultura” sovint suggereix que la cultura funciona com qualsevol altre sector econòmic, governat per les mateixes lleis de mercat. Aquest article de Rubén Martínez qüestiona aquesta idea i defensa una tesi més radical: la cultura no té una economia pròpia separada de la política.

El text recorda que cap mercat cultural existeix de manera espontània. Les formes de producció, distribució i consum cultural depenen sempre de marcs legals, de polítiques públiques i de decisions institucionals que configuren els espais econòmics possibles. 

Llegir aquesta reflexió permet revisar un dels supòsits més estesos en el discurs contemporani sobre les indústries creatives. El text convida a pensar que el debat cultural no consisteix només a adaptar-se a uns mercats preexistents, sinó també a decidir políticament quin tipus de mercats culturals es vol construir i amb quines regles.