La pregunta sobre qui paga el patrimoni apareix sovint quan es discuteix el seu ús turístic o el cost de mantenir monuments, museus o jaciments. Aquest text de Pere Izquierdo recorda que el patrimoni cultural és el resultat d’una cadena d’operacions molt més llarga: investigar-lo, documentar-lo, protegir-lo, conservar-lo i finalment fer-lo accessible a la societat.
L’autor adverteix que confiar en l’explotació turística com a principal font de recursos és una expectativa fràgil. Bona part del valor econòmic generat pel turisme cultural no retorna als dispositius que fan possible la preservació del patrimoni, sinó que es distribueix en sectors com el transport, l’allotjament o la restauració.
Llegir aquest article ajuda a situar una qüestió de fons en les polítiques patrimonials: si el patrimoni és un bé col·lectiu que s’ha de transmetre a les generacions futures, quin paper han d’assumir les administracions públiques en el seu finançament i en la definició de les seves prioritats.
