Interacció

  
  
Économie sociale, secteur culturel et créatif se situa en un moment en què el discurs europeu sobre les indústries culturals i creatives reforça la dimensió econòmica de la cultura, mentre la crisi i les polítiques d’austeritat obligen moltes organitzacions a reconsiderar les seves formes de finançament i organització. El document proposa una resposta concreta: explorar l’economia social i solidària com un model empresarial capaç de donar sostenibilitat a l’activitat cultural sense convertir el benefici econòmic en la seva finalitat principal.
  

La tesi parteix d’una proximitat estructural. Cultura i economia social produeixen activitat econòmica, generen ocupació i innovació, alhora que comparteixen característiques menys fàcilment reductibles al mercat: finalitat social, cooperació, arrelament territorial, producció d’externalitats positives i capacitat per respondre a necessitats col·lectives. Per als autors, moltes organitzacions culturals ja funcionen de fet segons lògiques pròximes a l’economia social, encara que no sempre es reconeguin com a empreses.

Aquesta constatació permet al document qüestionar l’oposició entre cultura i empresa. Considerar artistes, creadors o organitzacions culturals com a agents econòmics no implica identificar-los amb empreses orientades a maximitzar beneficis. L’activitat cultural produeix béns i serveis, mobilitza recursos i assumeix riscos. La qüestió decisiva passa a ser quina forma empresarial pot correspondre millor a les seves finalitats. L’economia social ofereix una resposta basada en la primacia de les persones i del treball sobre el capital, la gestió democràtica, la reinversió dels excedents i el servei a la comunitat.
  

La qüestió no és si la cultura ha d’esdevenir empresa, sinó quines formes d’empresa permeten sostenir l’activitat cultural sense subordinar-ne la finalitat al benefici.
  

Aquest desplaçament és el nucli més interessant de l’estudi. L’emprenedoria deixa de presentar-se exclusivament com una aproximació de la cultura al mercat i pot entendre’s també com una manera d’organitzar col·lectivament recursos, riscos i treball. Cooperatives, associacions, empreses socials i dispositius de mutualització apareixen així com estructures capaces d’articular autonomia artística i viabilitat econòmica. El document presta una atenció especial a les cooperatives d’activitat i ocupació i a experiències com SMart, concebudes per mutualitzar serveis administratius, jurídics, financers i de producció entre professionals que desenvolupen activitats sovint discontínues.

La dimensió territorial completa aquest plantejament. Els casos europeus analitzats mostren projectes culturals relacionats amb la regeneració de territoris desindustrialitzats, els clústers culturals, la inserció socioprofessional, la participació ciutadana o l’acompanyament d’iniciatives creatives. La cultura apareix així com una activitat capaç de combinar creació, ocupació, cohesió social i desenvolupament local.

El document defensa, per tant, que les polítiques públiques haurien de reconèixer aquesta intersecció. Entre les seves recomanacions destaca la necessitat de conèixer millor l’economia real del sector cultural, construir indicadors que incorporin dimensions socials i territorials, facilitar estructures cooperatives i de mutualització i desenvolupar polítiques que connectin cultura, economia social, ocupació, innovació i desenvolupament territorial. També adverteix que avaluar els projectes culturals principalment segons la seva rendibilitat econòmica pot desplaçar precisament les finalitats culturals i socials que justifiquen la seva existència.
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, el document conserva interès perquè anticipa una qüestió que posteriorment ha adquirit més pes: la sostenibilitat de la cultura depèn també de les formes institucionals i laborals amb què s’organitza. La seva confiança en l’emprenedoria social és més discutible. En alguns passatges, el model cooperatiu apareix gairebé com una solució natural a problemes que també deriven de la precarietat laboral, la discontinuïtat dels ingressos i la reducció o transformació del suport públic. L’economia social pot redistribuir riscos, generar capacitat col·lectiva i crear estructures més democràtiques. No elimina per si mateixa la insuficiència de recursos ni hauria de convertir l’autorganització dels professionals en substitut de la responsabilitat pública. Precisament aquesta tensió fa que el text continuï sent útil: obliga a preguntar no només com finançar la cultura, sinó quines estructures econòmiques permeten sostenir-la i qui assumeix els riscos de fer-ho.
    

Referència 

Dubetz, É., Huchet, E., Cadic, P., Meresse, F., Burton, R., i De Mesmaeker, S. (2015). Économie sociale, secteur culturel et créatif : Vers une nouvelle forme d’entrepreneuriat social en France. Pour la Solidarité & SMart.

Text complet (pdf)