Educar o no educar, aquesta és la qüestió?

El teatre és un camí d’aprenentatges des de l'antiguitat clàssica, gràcies a l’impacte de la catarsi. És així com els drames que articulaven els actors ajudaven a purificar i encarar els propis dels espectadors. La tragèdia, com va definir Aristòtil és la "representació d'una acció memorable i perfecta, de magnitud competent, recitant cadascuna de les parts, per si separadament; i que no per manera de narració sinó movent la compassió i el terror, disposa a la moderació d'aquestes passions "[i]  

Ficcions que funcionaven, i funcionen, com una vacuna per a les passions de la vida mateixa.
 

El teatre és una mentida preciosa, i acaba sent més veritat que moltes altres coses.[ii]

Sigui veritat o mentida, el ventall de possibilitats d’aprenentatge a partir de les arts escèniques és molt ampli, tant des de l’escenari com des de la platea. De fet són cada vegada més els agents educadors que entenen que les pràctiques escèniques són de les més completes a l’hora de treballar tot tipus d’habilitats artístiques i socials. En són exemples el fet de treballar col·lectivament, aprendre a parlar en públic, tenir iniciativa, respectar-se i treballar aspectes com la flexibilitat, la memòria, la dedicació, l’autoestima o les emocions.[iii]

L’escriptor francès Daniel Pennac ho va il·lustrar clarament dins el cicle de converses per pensar l’educació, on va dir que erradicar la por dels estudiants hauria de ser el principal objectiu de l’educació. Segons l’escriptor francès, el debat educatiu tendeix a ser excessivament moralitzador i la solució a la segregació o al fracàs escolar passa per la cultura. De fet, defensa que el teatre, és una disciplina que té un alt potencial educatiu afavorint el treball col·lectiu de les diverses habilitats personals. Per a ell, cada escola hauria de tenir una companyia de teatre, ja que treballar en grup i saber exposar-se en públic ajuda a perdre la por, a guanyar autonomia per tal de poder aprendre en llibertat. Va afirmar que el teatre esdevé també una mostra de respecte per a la llengua, que és la millor manera de respectar la societat.

En aquest vídeo, podeu seguir la seva participació als debats del CCCB sota el títol: Som adults? L’escola de la vida:


 

Debat "L’escola de la vida" al CCCB el 7 de maig de 2017 (VO francès)


 

Cada  vegada són més els projectes que interseccionen les arts escèniques amb objectius educadors. La seva voluntat és incidir per transformar l’entorn dels participants. El teatre pot ser un agent alliberador per a la transformació social i educativa. Hi ha projectes de teatre social, amb teoria i tècniques creades per Paulo Freire i Augusto Boal, que van del teatre de l’oprimit o el teatre-fòrum fins al teatre imatge o el teatre invisible. Són només exemples teòrics de les formes de teatre i de creació col·lectiva que s’apliquen per empoderar-ne els participants amb l’impuls de la màgia teatral. De fet Boal expressa molt bé aquest espai d’autoconeixement que pot suposar el teatre:


 

Descobrint el teatre, l’ésser es descobreix humà. El teatre és això: l’art de veure’ns nosaltres mateixos, l’art de veure’ns veient-nos.[iv]

A la vegada que reivindica la seva funció social i transformadora:

El teatre és una forma de coneixement i ha de ser també un mitjà de transformació real.[v]


 

En aquest reflex humanista, cada persona es reconeix i pot empoderar-se per alliberar-se. “Un procés de subjectivació política consisteix precisament en això: [...] La intel·ligència col·lectiva de l’emancipació no és la comprensió d’un procés global de subjecció, sinó la col·lectivització de les capacitats invertides en aquelles escenes de dissens. És la posada en marxa de la capacitat de qualsevol.”[vi]

Si bé tota narració o representació, com qualsevol manifestació cultural, és un dispositiu educatiu, en les arts escèniques trobem companyies que treballen en projectes amb objectius específicament educatius. A Catalunya el primer espai que va treballar el teatre de l’oprimit va ser el Forn de teatre pa’tothom. A continuació va arribar Impacta’t. Ambdues són entitats de formació i referents del teatre social. Darrerament, però, el teatre social s’ha vist acaparat per la situació de crisi i la precarietat aflorada que ha generat major interès. En aquest context sorgeix Utopia, una entitat que neix amb la voluntat d’aglutinar i reivindicar el teatre de l’oprimit.


 

Identitats. La nave va, per la Campanya antirumors de l'Ajuntament de Barcelona


 

D’altra banda, trobem molts creadors que treballen la mediació, com és el cas de  companyies com La nave va, que actua en escoles i grups generant processos de debat i creació, o Explica dansa, que media espectacles i genera projectes participatius amb l’objectiu principal de despertar interès per la dansa contemporània. Seguint aquest mateix fil, el ballarí Aimar Pérez Galí, contribueix a difondre i teoritzar sobre la dansa a partir de projectes divulgatius i participatius.

Malgrat que la dansa generalment gaudeix d’un públic més reduït, en canvi genera un munt de projectes participatius. Alguns utilitzen el moviment per abordar l’accessibilitat i la inclusió de persones amb necessitats especials, de la mateixa manera que han sorgit festivals enfocats a  la salut mental com l’Altre festival o el festival Simbiòtic que reuneix propostes i tallers artístics accessibles a persones amb diversitat sensorial.

La formació, més enllà de les escoles de teatre (ACET), pot donar-se per mitjà de projectes en escoles com és A tempo, amb Mai més set, mai més gana! a Girona, el servei de suport de teatre a l’escola a Tarragona, En residència a Barcelona, Actup! a Leicester o les formacions d’Agost Produccions, enfocades sobretot als públics. També el circ gaudeix de projectes més que consolidats com l’Ateneu Popular 9Barris. Si anem encara una mica més enllà, les tècniques teatrals poden ser una bona eina per pujar les provetes dalt d’un escenari i explicar la ciència als més joves.


 

Taller de creació per espectadors d'AgostProduccions al Grec 2016.


 

El teatre pot afavorir a trencar barreres i tòpics. Ho posen en pràctica Nus Coop, una jove cooperativa d’actrius que enfoca la seva tasca a erradicar les violències, especialment les que deriven del masclisme, en la línia del col·lectiu Dona’m escena que analitzen les arts escèniques en perspectiva feminista: “Fartes que la petja del masclisme sigui, (també) en el món del teatre, tan freqüent com normalitzada, hem decidit evidenciar-la” Mentre que projectes més llunyans com It could be me - it could be you, incideixen en escoles gregues per tractar teatralment les situacions que pateixen les persones refugiades.

Globalment, des de l’’Observatori de les Arts Escèniques Aplicades de l’Institut del Teatre, s’impulsen els escenaris com una eina de transformació i empoderament de les persones i comunitats. L’objectiu és sobretot formar futurs educadors que prenguin el teatre i la dansa com a un argument per assolir l’aprenentatge. Les arts escèniques combinen diverses disciplines i permeten una visió àmplia de les arts, per tal d’aprendre i treballar en col·lectivitat. Tot plegat fa que les arts escèniques gaudeixin d’una gran capacitat transformadora i educadora. Ho desaprofitarem? Aquesta és la qüestió.

Seguirem el debat sobre la força educativa de l’escena a les jornades d’Interacció 2018, ens hi veiem!



 

Inicieu sessió o registreu-vos per enviar comentaris



 

[i] Aristòtil. Poètica III

[ii] Broggi, Oriol

[iii] https://theatreanddance.appstate.edu/students/prospective-students/25-life-skills-learned-theatre

[iv] Boal, Augusto.

[v] Boal, Augusto. Jocs per actors i no-actors.

[vi] Rancière, Jacques. El espectador emancipado. Ellago ensayo  p.52