Destacats

  
Llegit avui, el text conserva força perquè no planteja el museu com un espai neutral. El presenta com un lloc on es negocien valors, formes de legitimitat, relacions amb el coneixement i maneres diferents d’entendre la funció pública de la cultura. I això continua sent una qüestió central per a qualsevol política cultural contemporània.  (n. de l'e., 2026)
  
  
Hi ha moments en què els debats culturals deixen de parlar només de programació, col·leccions o públics i passen a discutir una altra cosa: què entenem avui per institució cultural i quin paper li atribuïm dins la vida pública. El debat recollit a Revista de Catalunya sota el títol L’art contemporani a debat és valuós precisament per això.

El Pla estratègic dels centres cívics de Vic no parteix d’un buit. Parteix d’una realitat acumulada: una xarxa d’equipaments que s’ha construït de manera progressiva, sovint a partir d’espais preexistents i dinàmiques veïnals, i que arriba a un punt en què cal redefinir el seu paper dins la política cultural de la ciutat . El document no és tant una proposta d’expansió com un exercici d’ordenació.
  

  
Un estudi de la Unió de Músics Professionals analitza l’impacte de la COVID-19 sobre l’activitat laboral dels músics i posa en evidència la fragilitat estructural del sector de la música en viu.
  
  

Quan una emissora pública programa música, no només està oferint contingut cultural. Està activant una cadena econòmica que arriba a artistes, segells i públics. La pregunta és fins a quin punt les polítiques culturals reconeixen aquest paper.